Diverses formes d'il·lusió

En un bar ple de fum, penso en com seran els bars quan el fum no hi sigui. Més habitables, per a aquells qui hi escriuen, i tant que sí. Sempre m'ha insistit el Sergi Mas que els veritables creadors escrivien a les cafeteries, i sempre m'ha fet gràcia perquè pensava - això ho fèiem en Iago Andreu i jo, ara ja fa més d'un any, quan quedàvem al Plaza per fer les contraportades dels divendres, sempre acompanyats per un personatge invisible per entrevistar. Rèiem molt... i ens ho preníem d'una manera tremendament seriosa. Un dia vam començar a idear la entrevista a la Mare de Déu de Canòlich. Més o menys a partir de la primera pregunta de l'entrevistador irreverent: "Per què és tan hieràtica, vostè?" - vaig usar un dret de veto que m'acabava d'inventar. Dir-li "hieràtica" a la Mare de Déu de Canòlich és - vaja, com dir "improbable" a la causa d'independència de Catalunya. Jo sempre tinc por d'arribar a dir alguna cosa de les que no es diuen. Tinc por a la imprudència, a la "negligència o manca de precaucions inexcusable, contrària a una prudència raonable" (ho acabo de copiar del diccionari; m'agrada la definició). Anhelo la pau.

En un bar ple de fum, penso en com serà el futur. Un futur sense fum, és clar... Sóc dolorosament supersticiosa, i encara em causa mal rotllo la predicció del fi del món l'any 2012. Poca broma, som a 17 d'octubre. Si el món s'acaba, li queda poc. ¿Com viurem la resta de les nostres vides?.. El gran Antoni Morell exclama, al Diari d'Andorra del diumenge, de que "a casa cal una catarsi absoluta i total, avui." M'encanta. Té frases eternes, més o menys certes però totalment eternes: "Em dol Andorra per un silenci ofegant". Té una sed per l'adveniment d'un nou home just, - aquell "home provecte" del qual parlava l'altre dia, - que vindrà, i dirà "endavant", i tots, de cop, veurem el camí, tots sabrem el que és ser persona d'una manera bonica i correcta ("amb ètica i estètica, certament!")... Té una sed per aquella mena de nou Crist per a Andorra que ens salvarà, que ens farà entendre que "tots som iguals! Per justícia!", i té una convicció tan profunda que aquest home just i humil, aquest home provecte que treurà el "magma de tristor i atonia" de l'esperit dels andorrans, no serà pas ni ell mateix, ni un dels amics més o menys carregats de poder que té i aprecia, ni un articulista setmanal... No. Es tracta d'algú que s'espera i mai no vindrà. ¿O sí?.. I aquest somni gairebé esbojarrat em té mesmeritzada. ¿Com és que hi creu tant, en l'adveniment d'un home nou, home just, "malgrat els voltors"?.. I fins i tot els voltors, els seus voltors, no són ben bé persones (o ocells) de carn i ossos. L'Andorra d'Antoni Morell presencia la lluita entre un àngel invisible i mil dimonis manifestats.

Ep, que quan dic que els mil dimonis - suposadament - es manifesten només vull dir que es fan veure, no vull pas dir que vagin a la manifestació convocada per diumenge que ve a les dues del migdia... L'Antonia Escoda en parlava ahir amb tanta convicció que sens falta m'hi apuntaria si no sabés per avançat que el dia 21 seré a França. Us deixo, doncs, amb un fragment d'Antonia Escoda que dóna molt per rumiar:

"M’agrada la idea que els electes, puguin prendre consciencia, que la finalitat no es arribar a governar, sinó treballar per a la ciutadania, i que la democràcia participativa no desautoritza la democràcia representativa, sinó que la completa i la legitima.

Em fa molta fila, que caminant junts, que discutint  junts, puguem transformar la frustració que ens provoca la situació econòmica i social, en indignació i força política. Que les dècades de viure entre prevaricacions i mitges veritats en les quals tenen tanta tendència a caure els ciutadans respectuosos amb la llei , no ens vacunin contra aquesta il·lusió.

M’entusiasma pensar que més enllà de la protesta, hi ha propostes, projectes basats en un compromís, de TOTS, per la dignitat de TOTS. I això , si senyors, significa posar-hi tots el coll i si convé les peles.

M’embogeix d’alegria, descobrir que ja no som uns xaiets esperant atemorits l’hora del sacrifici. Que per fi a Andorra, la gent se sent capaç de sortir, i demostrar el seu malestar."

Bona setmana.

Russo-lauredians

Els russos estan de moda. De veritat, he tingut sort. He acabat vivint en un lloc on els russos estem de moda. I -ull viu! - és un cop de sort impressionant, tenint en compte que a l'època de la meva adolescència no estàvem de moda ni a casa nostra. Partícularment en algunes parts de la nostra casa d'aquell moment no estàvem gens de moda. Recordo uns amics russos que vivien en una antiga república soviètica (no us diré quina però bàltica) i temien per la tomba del seu avi (havent tingut més aviat poca sort, l'avi s'havia mort poc després de traslladar-s'hi per estar més a prop de la família). Deien que s'havien profanat moltes tombes que portaven noms russos en les làpides.

No té cap gràcia, ser filla d'un imperi. I ara resulta que sí que en té una mica, de gràcia, perquè hi ha tòpics divertits i fins i tot certs que coneix tothom quan t'identifica com a russa. És un orgull saber que la llengua en la qual "sonà el teu primer vagit" ("quan del mugró matern la dolça llet bevies", tinc uns tics literaris que no tenen remei) va donar al món grans autors, pensadors, escriptors, poetes d'un do immens. És curiós percebre que la gent pensa que tens alguna mena especial d'ànima misteriosa (la russa, és clar) pel sol fet d'haver nascut en un racó del món que estava lluny de tot menys fàbriques d'indústria pesada. És bo - què carai, és bo! - que els teus amics sempre sospiten que podries ser una milionària encoberta undercover en un pis de dues habitacions.

En resum, estic tremendament contenta de que es facin les Jornades russo-lauredianes. M'encanta la idea d'un munt de nens russo-lauredians fent matriosques amb ampolles blanques de llet (activitat prevista pel dissabte dia 13 al Museu del Tabac, a les 11:00). M'agrada la idea de tallers de pintura i cuina i ball. L'únic que falta a aquestes jornades seria reciprocar la iniciativa. ¿No seria pas bonic que a la meva ciutat natal (per exemple) es muntessin unes jornades andorrano-ekaterinburgueses? Amb una escudella de Sant Sebastià a la ribera del riu Iset, l'esbart de Sant Romà ballant a la Plaça de l'Any 1905 (és la plaça principal, allà on es troba el Consell de la Ciutat), tallers de cuina andorrana als restaurants locals (si vénen tants a  visitar-nos aquí, que sàpiguen també fer un bon trinxat a casa seva) i uns concursos de qui farà un edifici de Caldea més bonic de plastilina (o si no us agrada Caldea, que siguin orris o esglésies romàniques, vosaltres mateixos). Ho començava a dir en broma, però de tant parlar-ne, m'ha fet il.lusió. Senyors, senyores, quan tingueu una estoneta, muntem unes jornades andorranes a Ekaterinburg.

(Publicat al BONDIA el 10 d'octubre del 2012)

L'olivera d'argent

Molts pobles, tant d'Àsia com d'Europa, tant avui com als temps immemorials, han escollit l'olivera com a símbol de la pau. Els grecs la consideraven un arbre sagrat: segons la llegenda, la primera olivera havia sigut plantada per la deessa de la saviesa, de l'estratègia militar i de les ciències, Atena, en competició amb Posidó pels cors dels atenencs. Encara existeix una creença que si escrius el nom d'Atena en una fulla d'olivera i l'apropes al front, ajuda a combatre el mal de cap.

A Grècia Antiga, a les bodes, els nuvis i les núvies duien corones de branques d'olivera, que simbolitzaven futura riquesa i abundància de fills. L'oliverar al mont Olimp era un santuari en temps de pau i en temps de guerra. Els participants de les negociacions entre dos països que estaven en guerra, es reconeixien per una branca d'olivera que havien de portar.

Hi ha poques oliveres a Andorra: som un poble tan manifestament pacífic que no necessitem cap signe exterior que ho demostri... i el clima no és idoni per a elles; tot i que són arbres que es poden adaptar a condicions climàtiques molt extremes, a casa nostra els deu faltar la llum. Hi ha una olivera a la part alta d'Escaldes, com un bonsai enorme rodejat d'asfalt. Ens va molt bé: diuen que les fulles de l'olivera serveixen per protegir persones i poblacions dels encanteris foscos etzibats pels esperits malèvols, de tota mena de màgia dolenta.

Mirant l'olivera, sabem que els millors temps arribaran. Tot tornarà al seu lloc. No en va, a la Bíblia (Gènesi 8:11), el colom dugué una branca d'olivera a Noé com a senyal de l'acabament del diluvi universal i el renaixement de la vida a la Terra.

A la pel·lícula La nit de la iguana, hi ha un poema que un vell cec escriu abans de morir. Tal com m'ho va fer recordar l'entrada del bloc «Amics arbres, arbres amics» que parla de les oliveres i cita Tennessee Williams, el vell es dedica a escriure el poema durant tota la pel·lícula. En els seus versos, demana que el coratge habiti en dos llocs al mateix temps: al tronc de l'olivera daurada i «al meu cor atemorit» – «Not only in that Golden tree/ But in the frightened heart of me». Jo també el vull, el coratge: la calma que té l'olivera. No vull un cor atemorit.

Tinc tantes ganes de ser valenta que he demanat a la Déborah, la professora de ioga kundalini, un mantra que ajudi a tenir coratge. Me n'ha enviat un que diu «Gobinday Mukunday Udaaray Apaaray Hariang Kariang Nirnamay Akamay». Li tinc confiança; crec que seré capaç d'aprendre'l. I mentre no me l'hagi après, intento trobar la força als llibres, als versos, l'agafo prestada als arbres nascuts de llavor. A l'olivera, resistent al pas dels anys i a la secada.

Els arbres, per a un poeta, són una finestra al món desitjat, a la pàtria eterna i enyorada: són muses inamovibles. I quan els descrivim, es converteixen en retrats de nosaltres mateixos, de la millor, més sòlida, més íntegra meitat d'allò que som. Es converteixen en la part de l'infinit que amb més precisió simbolitza la perfecció i l'esperança. «Em tornes joventut perduda», deia Josep Lluís Pons i Gallarza a l'olivera, i també li deia: «Tu al cor m'has donat força», «arbre amic del qui plora». Rosa Leveroni i Valls, al seu «Testament», demanava, per a quan morís, «l'olivera d'argent». «L'olivera d'argent, un xiprer més ardit/ i la rosa florint al bell punt de la nit».

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 17 de setembre del 2012)

Il·lustració: Jordi Casamajor 

Una bola blanca plena de llum

“Imagina’t –m’han dit– dins d’una bola blanca plena de llum. L’energia que ve de les teves mans ha format aquesta esfera. Tota la teva felicitat es concentra en ella.” Fet. Ja hi sóc, al centre d’un cabdell de fi bres d’energia, blanques, com si fossin fetes de cotó, però més radiants. M’hi sento bé. S’hi respira a ple pulmó. M’hi he fet un niu.

“Ara deixa que hi entri una persona que hi vulguis incloure.” És fàcil, fer la tria. Que vingui la meva filla. És una nena curiosa. Segur que voldrà venir. Viurem en un món fantàstic.

“Ara intenta incloure-hi tota la terra, totes les persones.” La bola blanca plena de llum comença a créixer, a obrir-se. Amb els segons que se’m deixen per fer-hi entrar a tots, no hi arriben a entrar més de vint persones. Bé, potser quaranta. La selecció que en faig és arbitrària. Sí, la família. I tots els que, ara mateix, es troben al meu costat. I tu, que saps que hi entres. I aquella senyora que treballa a la biblioteca. I els conductors d’autobús. I el Morell. I els gats.

“Inhala. Aplica el mulbanda.” La part del mulbanda us l’explicaré en una altra ocasió; és una cosa que forma part de les classes de ioga. “Exhala. Desfés la posició.” Avui, de nou, com ja m’havia passat abans, no he pogut fer entrar tota la terra a la meva bola blanca plena de felicitat. Només hi han arribat alguns, i en desfer la posició em desespero en saber que encara queden milions d’estimats que no he pensat a convidar-hi. Vius i morts.

“M’has de donar més temps”, protesto. “M’has de donar més temps.” No he pogut incloure tota la terra en una bola blanca plena de llum. Tota la sala plena d’amics i amigues (ells rai, a ells sí que els hi he inclòs!) riuen meravellats. “La propera vegada ho fas més ràpid i hi inclous tot l’univers.” Ho intentaré. És un bon propòsit. Potser la magnitud de l’objectiu m’ajudarà a complir la tasca.

Ara que escric, en fa vint-i-quatre hores. Segueixo pensant en amics i enemics, coneguts i estranys que, sense voler, havia deixat a fora. Judit. Ramon. Mònica. Rosa. David. Jaume. Formo cadenes de noms, de records, de lligams. Recordeu! Mai he volgut oblidar-vos. Ànimes, ombres, veniu. Us vull en la meva bola blanca plena de llum.

(Publicat al BONDIA el 26 de setembre del 2012)

La casa pirinenca

A la varietat de costums del món, trobem cases que no tenen portes ni parets. N'hi ha que són un tros de terra on viu una família. Els detalls arquitectònics depenen del clima i regulen la presència de gent aliena a la propietat. A les cases pirinenques, hi ha parets per aguantar l'estructura i protegir del fred. Tradicionalment, no estan tancades amb clau, però per entrar-hi obres la porta. Només hi entres quan hi ets convidat. Per això es diu que la gent és tancada. 

La meva interlocutora pensa que avui en dia, la informació esdevé de més a més efímera. Antigament les paraules estaven gravades en pedra; els pergamins eren més destructibles; els papers s'havien de guardar amb cura; els llibres electrònics s'apaguen i desapareixen. Des dels principis de la digitalització tots trobem llacunes a la història personal. Les nostres paraules i imatges es perden amb més facilitat. Fins i tot al nivell ideològic, la contaminació acústica va augmentant. Vivim en un món més fascinant però menys tangible, ens falta la solidesa de silencis, de compromisos i conviccions. 

Els valors de la solidaritat i llibertat, internacionals i universals, poden ser entesos de diverses maneres. La pertinença ideològica perfila el seu caràcter humà sense fer-los exclusius per a rics o pobres, dretes o esquerres, advocats o pagesos. Tots busquem justícia, intentant desfer-nos de les contradiccions innecessàries. És necessari oferir oportunitats iguals a les persones nascudes en condicions de desigualtat. La protecció de la dignitat del que pateix té la prioritat sobre la conservació de la comoditat dels privilegiats. Aquestes conviccions estan fortament arrelades als valors religiosos. És difícil encertar la solució beneficiosa pel poble, trobant l'equilibri entre l'opinió professional i la comoditat pràctica dels ciutadans.

Busco contradiccions al raonament de Rosa Ferrer, i no n'hi trobo. Hi ha diverses menes de veritats i edificis. Davant meu veig una sòlida casa pirinenca amb cara i ulls, amb portes i parets, construïda des dels fonaments fins al teulat.

(Publicat al Diari d'Andorra el 10 de juny del 2009).

La ment neutral

Ahir em van explicar la necessitat de tenir la ment neutral. Es veu que la ment positiva és molt important (per no morir de tristesa), i la ment negativa és molt important (per no saltar per la finestra per excés de confiança), però la ment neutral ho és encara més (perquè ho equilibra tot). S'aconsegueix amb l'ajuda d'una sèrie d'exercicis, un dels quals consisteix a seure a terra, apujar la cama dreta fins que el peu s'anivelli amb la cara aproximadament, agafar el peu dret amb les dues mans i apujar i abaixar la cama esquerra rítmicament, respirant amb la panxa. A mi no em surt. Crec que li surt a poca gent. Cada vegada que intento apujar la cama esquerra caic a terra. Quan les cames intercanvien de posició, l'efecte resultant és el mateix. Això signica que no tinc preparació física adequada. Però tampoc tinc una ment neutral. L'estat de la meva ment sol oscil.lar entre el desig de donar bots de tan contenta que em poso i la malenconia més desenfrenada. Sóc inestable, com el meu cul quan intento seure a terra i aixecar les dues cames. De vegades crec que visc en el millor dels móns possibles (les meves sinceres salutacions al pobre Pangloss). Per a aquells qui no recorda qui era el pobre Pangloss: era un senyor que creia en que vivim en el millor dels móns possibles amb tanta intensitat que li va caure damunt tota una sèrie de desgràcies, incloent-hi, si no em traeix la memòria, l'amputació del nas. Sí, és un personatge de ficció. Però tantes vegades se m'ha acusat de mirar el món amb els seus ulls que tinc una gran sort de conservar el nas intacte. No és qüestió de viure en el millor dels móns possibles. Hi ha móns imaginables molt millors que el nostre. Però desgraciadament, en la majoria dels casos són móns imaginaris, poblats d'éssers irreals, on tenen lloc diversos fets ficticis. El món real és tràgic: ningú ho discuteix. Per això és un món real. Un món on tots cerquem i desitgem la perfecció, sabent que és impossible aconseguir-la. Ho intentem perquè som fets per intentar-ho, perquè el desig d'harmonia és la nostra esséncia. O, si més no, és l meva esséncia, perquè l'esséncia dels altres no és fàcil d'intuir. Vull fer l'esforç per viure en el millor dels móns possibles. I sé que no ho aconseguiré. Però, com a mínim, ho intento. I caic de cul, que és una cosa molt humana. Perquè no tinc la ment neutral.  (Publicat al BONDIA el 19 de setembre del 2012)

El nostre retrat de Déu

L'ésser humà construeix la seva vida a base de les eternes absències

L'únic sentit que pot tenir escriure sobre un bon llibre és encoratjar els potencials lectors a que el llegeixin. Quan reconeixem, en les paraules de l'altre, el que sentim com a la nostra pròpia veritat, el mínim que podem fer és compartir-la, remetent el lector a la font original de la saviesa, per a que pugui gaudir-ne allà on l'havíem trobat.

Fa tant que vull escriure sobre Lluís Duch que la idea de fer-ho ha esdevingut una part orgànica de la meva percepció de mi mateixa: “Tinc trenta-vuit anys, visc a Les Bons d'Encamp, i un dia escriuré sobre Lluís Duch.” I cada vegada que em poso a fer-ho, tinc la justificada sensació de no haver pogut indagar en més que trets petits del seu pensament, de fer-vos una imatge molt aproximada i esquemàtica d'un dels seus vessants. Avui parlaré sobre el llibre “Religió i comunicació”, publicat l'any 2010 per la Editorial Fragmenta, dedicat, entre d'altres temes, al paper que té tot allò que és absent a les nostres vides: poden ser coses, persones i tota una sèrie de realitats.

L'ésser humà és un ésser paradoxal. Lluís Duch li dona diverses definicions. El defineix com a un ésser que està sempre “in fieri”, sempre encaminat a algun lloc, sempre fent camí. I a més a més, “un ésser interrogatiu”. I també, com a “un ésser fronterer”, un «paradoxal esperit encarnat». Ho explicita citant Pascal: «L'home no és ni àngel, ni bèstia, i qui fa l'àngel, fa la bèstia». L'ésser humà és un ésser paradoxal que construeix la seva vida - o la seva visió de la vida, que és pràcticament el mateix, - a base de les eternes absències. La majoria de les persones que són, per a nosaltres, essencials, es troben físicament absents en la majoria dels moments quan hi pensem. I quan són físicament presents, cada vegada que ens separem d'ells, tenim la necessitat de fixar la seva futura presència a les nostres vides mitjançant una frase convencional: «fins demà», «fins després», «fins aviat», que ens donen la seguretat que l'ésser estimat, proper o simplement conegut no està a punt de desaparèixer a l'infinit de l'univers sense que mai més sapiguem que se n'ha fet. Lluís Duch - tant als seus llibres com en les seves ponències i conferències – sovint ha repetit la frase del poeta Rilke que diu que els éssers humans constantment estem acomiadant-nos, «tothora prenent comiat». El mateix Rilke, segons llegim a «Religió i comunicació», defineix els símbols com a «absències que ens fan viure». El que ens fa viure és la representació simbòlica de tot allò que trobem absent.

A «Religió i comunicació», Lluís Duch parla de la possibilitat d'entendre «el sagrat» precisament com a absència, «és a dir, com el que es troba - i es trobarà sempre - separat, com el que solament pot arribar a estar present en forma d'absència» (p. 193). I es cert que podríem arribar a definir la transcendència com «l'absent absolut» (p. 155). Som éssers paradoxals, i en conseqüència, la nostra relació amb «l'absent absolut» també és paradoxal. Hem de parlar de Déu, perquè parlar - o «representar» d'alguna manera que no es limita necessàriament a paraules, sinó que engloba tots els llenguatges humans possibles, musicals, pictòrics etc. - és la manera que tenim per calmar, per fer empal•lidir, la nostra universal, humana i eterna angoixa de l'inassolible, el nostre desig de perfecció. Perquè – a causa de la nostra “teatralitat inherent a la condició humana” (p. 194) - la necessitat imperiosa de representar, de posar en paraules, “emparaular” la realitat és imprescindible, insubstituïble per a la nostra constitució com a humans.

Es podria discutir que només una part de la humanitat (tot i que es tracta d'una molt gran part de la humanitat) té aquesta necessitat de “emparaular” la imatge de Déu. Tot i així, Lluís Duch afirma positivament que “la possibilitat religiosa de l'ésser humà és comuna a tots els membres de la humanitat com a conseqüència de la finitud compartida entre ells”. En altres paraules, si els éssers humans mai arribessin a vèncer la mort que en el nostre estat present, ens espera a tots, si esdevinguessin immortals, potser esdevindrien “areligiosos”, però en aquest cas es tractaria d'uns éssers fonamentalment distints del que som nosaltres avui. Tal i com som, “l'ésser humà és i serà sempre un possible homo religiosus” (p.45)

D'altra banda, el mateix Lluís Duch fa patent que qualsevol representació simbòlica de Déu resulta «contaminada» per les condicionants històrico-culturals del subjecte que la intenta. És més: donat que Déu sobrepassa qualsevol possible descripció humana, qualsevol intent de simbolització que en podem fer és necessàriament incomplet, parcial. Déu és tan intrínsecament distint del món, que l'intent de la seva descripció pot resultar tan và com l'intent de descriure, diguem-ne, el nostre millor amic en el llenguatge de les xifres, o trobar una figura geomètrica que englobi la seva essència («Miquel és un hexàgon»). Però si hi pensem, qualsevol intent de fer present l'absent, qualsevol representació (ni que es tracti de la representació d'en Miquel mitjançant hexàgons) no és mai la recreació perfecta d'un tal “Miquel” sinó la creació d'una altra, nova realitat que, per molt que pugui correspondre a l'objecte que intentem descriure en la seva essència, mai no li és totalment equivalent.

Mai no arribarem a descriure Déu correctament. Tampoc som capaços de deixar de parlar-ne. Tal i com llegim en un altre llibre del mateix autor (“Un extraño en nuestra casa”, Herder, 2007, p. 251): “D'alguna manera, la nostra imatge de Déu és el nostre propi autoretrat”. Només em queda afegir-hi que potser totes les imatges que fem de qualsevol realitat que hem experimentat, somniat o pressentit, siguin retrats de persones, paisatges, novel·les o simfonies, quadres abstractes, cançons d'amor o anàlisis dels llibres que hem llegit, són els nostres propis autoretrats.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 14 de setembre del 2012)