Ahir em van explicar la necessitat de tenir la ment neutral. Es veu que la ment positiva és molt important (per no morir de tristesa), i la ment negativa és molt important (per no saltar per la finestra per excés de confiança), però la ment neutral ho és encara més (perquè ho equilibra tot). S'aconsegueix amb l'ajuda d'una sèrie d'exercicis, un dels quals consisteix a seure a terra, apujar la cama dreta fins que el peu s'anivelli amb la cara aproximadament, agafar el peu dret amb les dues mans i apujar i abaixar la cama esquerra rítmicament, respirant amb la panxa. A mi no em surt. Crec que li surt a poca gent.

Cada vegada que intento apujar la cama esquerra caic a terra. Quan les cames intercanvien de posició, l'efecte resultant és el mateix. Això signica que no tinc preparació física adequada. Però tampoc tinc una ment neutral. L'estat de la meva ment sol oscil.lar entre el desig de donar bots de tan contenta que em poso i la malenconia més desenfrenada. Sóc inestable, com el meu cul quan intento seure a terra i aixecar les dues cames. De vegades crec que visc en el millor dels móns possibles (les meves sinceres salutacions al pobre Pangloss). Per a aquells qui no recorda qui era el pobre Pangloss: era un senyor que creia en que vivim en el millor dels móns possibles amb tanta intensitat que li va caure damunt tota una sèrie de desgràcies, incloent-hi, si no em traeix la memòria, l'amputació del nas. Sí, és un personatge de ficció. Però tantes vegades se m'ha acusat de mirar el món amb els seus ulls que tinc una gran sort de conservar el nas intacte.

No és qüestió de viure en el millor dels móns possibles. Hi ha móns imaginables molt millors que el nostre. Però desgraciadament, en la majoria dels casos són móns imaginaris, poblats d'éssers irreals, on tenen lloc diversos fets ficticis. El món real és tràgic: ningú ho discuteix. Per això és un món real. Un món on tots cerquem i desitgem la perfecció, sabent que és impossible aconseguir-la. Ho intentem perquè som fets per intentar-ho, perquè el desig d'harmonia és la nostra esséncia. O, si més no, és l meva esséncia, perquè l'esséncia dels altres no és fàcil d'intuir. Vull fer l'esforç per viure en el millor dels móns possibles. I sé que no ho aconseguiré. Però, com a mínim, ho intento. I caic de cul, que és una cosa molt humana. Perquè no tinc la ment neutral. 

(Publicat al BONDIA el 19 de setembre del 2012)