dimecres, 5 de setembre de 2012

La meva Rússia estranya

Déu no vulgui que cap de vosaltres arribi a viure mai sota una dictadura. Déu no vulgui que us desperteu mai en un país on veure les coses d'una manera distinta de l'oficialment adoptada pot equivaler a un suicidi. Hi ha tantes raons per les quals és dolent ser esclau d'una ideologia oficial que aquí no les repassarem: em referiré únicament a la percepció artística del món.

 En aquest sentit, arriba un moment en què l'ànima es troba, simbològicament, en una terra de ningú: està cansada de les "vides dels sants comunistes" , plasmades en pintures monumentals pels reconeguts genis del realisme soviètic, tals com, per exemple, Kuzma Petrov-Vodkin, Aleksandr Deineka o Boris Ioganson. Entén el valor artístic de les obres mestres de propaganda oficial, però silenciosament, a la intimitat del seu cor, els rebutja pel simple fet de ser publicistes del règim imperant, servents de la tirania totpoderosa. Tampoc s'identifica amb els clandestínament coneguts no conformistes, com per exemple Aleksandr Arefiev, molts d'ells força propers a l'art americà i europeu. No és ni sistema, ni antisistema. Vol - com deien a les notícies sobre l'exposició Rússia. Segle XX al Museu del Tabac que han sortit als diferents mitjans de comunicació aquest estiu,  - "refugiar-se en la bellesa", i no sap com. L'únic referent de la bellesa pura, semblantment apolítica, d'una mirada no contaminada per aquell dia a dia suposadament comunista que viu un ciutadà sota la dictadura, són les obres d'art del segle anterior, exposades als museus i galeries d'art estatals.

La influència dels realistes russos i europeus de la segona meitat del segle XIX, dels impressionistes francesos, de Picasso del període blau i dels mateixos, inevitables, pintors oficials de la cort soviètica, forma un canó estètic popular eclèctic i nostàlgic que en un cert moment vam tenir molts. I naix la pintura d'abast popular que es venia i es comprava amb l'ajuda d'amics i coneguts (no hi havia galeries d'art privades). Habitualment emmirallava - a l'igual que els pintors de la cort - una realitat desitjada més que una realitat existent, - però corresponia al desig d'una persona russa culta, educada i profundament espantada per totes les coses quotidianes d'identificar-se amb uns tòpics inofensius de jardins florits i carrers poc transitats, paisatges de camps tranquils i barques de colors. El desig de tornar enrere, i en l'esperit, viure cap al final del segle XIX, començament del segle XX. 

 El fet d'assemblar-se, en la tècnica, en la llum o en la composició, a algun pintor de la vella època imperialista ja requeria coratge. El fet de tenir, a la paret, uns quadres on els teus contemporanis tenien una expressió que no glorifiqués la victòria del comunisme, ja podia resultar un crim que mereixeria un cruel càstig. L'exposició dels fons de Dolores Tomás em va fer recordar aquella època estranya quan tota expressió artística mínimament distinta de l'iconografia comunista oficialment elaborada et podia portar a la presó o a l'exili forçat. I la gent s'hi arriscava. Ara mateix, d'Andorra estant, ens costa entendre l'abast d'aquell coratge. Ens costa entendre el valor de les pintures que s'hi exposen sense posar-nos a comparar-les amb l'obra dels reconeguts mestres d'art soviètic, alguns dels quals van arribar a elaborar un estil nou i original, a assolir la representació d'una utopia creïble i inspiradora. Recordeu, però, que a Rússia soviètica, totes les formes d'expressió artística espontània, no sponsoritzada ni encoratjada pel règim, corrien el risc de ser considerades antisoviètiques i per tant, de ser cruelment perseguides. Corrien els temps quan la paraula antisovetxik ("antisoviètic") servia d'insult. Penseu que entre els artistes les obres dels quals formen part de la mostra poden haver-hi alguns que arribaven a passar gana per poder comprar pintures i a treballar de rentaplats o personal de neteja per no dibuixar la felicitat allà on no la trobaven. La col.lecció té un evident interès antropològic per a qualsevol persona que vol familiaritzar-se amb les preferències artístiques d'un rus culte que es dedicava al treball inte.lectual a l'època soviètica. A més a més, és evident l'alt valor sentimental i personal que la mateixa col.leccionista dóna a les obres que ha pogut reunir durant gairebé quaranta anys - i la bona acollida que l'exposició ha tingut a Barcelona, Màlaga i altres ciutats del país veí. 

És una exposició curiosa, i us la recomano. Hi veureu les típiques cares i els típics paisatges de Rússia, els típics carrers i autobusos, els típics retrats de polítics i la gairebé arquetípica "datxa", la casa de camp. Els materials complementaris per als nens que s'ofereixen com a suport a l'exposició, com sempre, són impecables i molt divertits (només hi falta alguna pel.lícula dedicada a Rússia soviètica, probablement acompanyada de cançons de Vladimir Visotski o Bulat Okudjava). Estic segura que pot oferir una experiència interessant a qualsevol que estigui interessat en una primera aproximació a l'art rus soviètic d'aquell que m'agradava d'adolescent: ni oficial, ni antioficial; mig clandestí, mig permès; mig comunista, mig antiquat. És cert que no representava la única forma d'evasió existent en aquells moments: el món de la il.lustració de la literatura clàssica, infantil i estrangera i el món dels dibuixos animats van oferir refugi a molts creadors de ment oberta i inquieta. Al món de l'obra gràfica soviètica, trobem figures d'indiscutible genialitat, entre les quals tinc una admiració especial per Nadya Rusheva. 

A una persona que vulgui aprofundir en el coneixement de l'art rus soviètic, encara li quedarà molt camí per recórrer, - però us proposo començar aquell llarg camí per la visita a dues sales del Museu de Tabac, on les escenes quotidianes fan costat a la desesperada recerca d'un paradís perdut, i les dues conviuen amb els retrats dels líders del règim rodejats d'obrers i agricultors, on els marcs d'una gran part dels quadres són tan típicament i fantasmagòticament russos, i on trobareu el retrat d'una nena que és diu Màxinka que és una còpia clavada de la meva cosina Elena tal i com era quan anava a l'escola primària de la ciutat de Krasnodar. 

(Publicat al BONDIA el 5 de setembre del 2012)