dimecres, 12 de setembre de 2012

El dia preferit d'Andorra

La Laura té set anys. Aviat no em deixarà ni esmentar-la als articles. Mentre encara pugui fer-ho, aprofito. És el matí del 8 de setembre, el matí de Meritxell. A la tarda, pujarem al santuari a peu. M'agradaria haver-hi pogut pujar de bon matí, amb els primers pelegrins matiners que il.luminen la carretera amb llanternes i frontals, tal com sempre hi hem pujat quan hi hem anat amb la Trini i les seves amigues. Arribar-hi més tard em sembla poc correcte, menys festiu. Però el nostre minúscul consell familiar ha decidit no despertar la filla massa aviat. Que dormi, que descansi. I ser-hi tots junts és més bo que anar-hi per separat. A la tarda hi pujarem, igualment.

És Meritxell. Ahir la Laura em deia que es pintaria la cara de colors d'Andorra, i encara avui volia convertir una samarreta blanca del seu pare en una bandera d'Andorra improvitzada. Mogut pel sentit pràctic, el pare no s'ha deixat. El que volíem fer els tres era posar la bandera - una bandera de veritat, gran i preciosa que tenim especialment per a les ocasions com aquesta - al balcó; l'hem estat buscant; i no sabem on és, encara. Sempre apareix en moments poc festius i no la trobem en moments senyalats: hauríem d'acostumar-nos a desar-la sempre al mateix lloc. Resulta que el kit de colors per pintar la cara també es va quedar a casa dels padrins. I finalment, la Laura es limita, pel que fa als objectes de vestuari patriòtic, al fulard d'AINA com a signe de pertinença andorrana, com si fos una petita bandera personal. I no perd l'esperit alegre ni la resolució de fer que la festa nacional se percebi com una gran festa. "Mama, - em pregunta, - oi que l'hem de celebrar com cal? Oi que Meritxell és el dia preferit d'Andorra?" "Sí, filla, sí: el dia preferit d'Andorra."

Baixem a l'Illa Carlemany.  "Obert per festa," diu el cartell a la paret. La Laura es posa a saltar al castell inflable que barreja els colors d'Andorra amb temes marins. La miro des d'una de les tauletes on l'esperen, per ser pintats, els fulls d'activitats preparats per als nens: el mapa d'Andorra, l'escut d'Andorra, la bandera d'Andorra, diverses grandalles. S'ha de dir, de passada, que em trec el barret davant dels qui organitzen les activitats infantils a l'Illa Carlemany. Bé, tant les infantils com les d'adults: molt ben pensat, molt ben organitzat. A les 12, anem cap al cine: a veure la pel.lícula "Rio" que no havíem vist en el seu moment. Les altres opcions de la sessió gratuïta del dia de la Festa Nacional, "Up" i "Toy Story 3", ja les coneixem. Mentre esperem escoltem l'orquesta que toca al vestíbul. Emportats pel moment, gastem una milionada en llaminadures i crispetes. Després entrem a la sala, plena de bat a bat.

A la tarda, just abans de sortir caminant cap al santuari de Meritxell, comença a ploure. Armats amb un paraigua enorme de golfista (quasi tan gran com un para-sol de mida regular) i un miniparaigua infantil de color rosa, enfilem el Camí de l'Oratori. A l'esquerra hi ha un dels paisatges més preciosos imaginables. A tot arreu pluja i vent. Els pelegrins segueixen pujant i baixant, gairebé constantment: joves i vells, en grups, en parelles i un a un. Aquesta vegada no veig a ningú descalç; l'any passat em va impactar que hi hagués gent que hi pujava descalça..  Suposo que avui, tots els que hi anaven complint promeses ja hi han passat de bon matí.

Mullats, però contents, arribem al Santuari de Meritxell. Ja hi ha començat el concert dels Petits Cantors Lliures, i gairebé no hi ha lloc per seure. Escoltem tres cançons (tan boniques!) i anem a saludar la Mare de Déu. A l'altre costat dels cantors, just davant de la imatge venerada, tot és ple de ciris encesos. No hi queda lloc per a més espelmes. Bé doncs, al cap i a la fi, una ofrena i una pregària són com una candela encesa: dues manifestacions d'una mateixa cosa, del mateix sentiment. Un petó al medalló cadascú, ja l'hem saludat, ja li hem desitjat la bona diada, i anem cap a la cafeteria del poble a prendre xocolata calenta amb la coca tradicional (boníssima), per escalfar-nos. La gent segueix pujant, "hereus venturosos de la llegenda d’aquestes valls i muntanyes, callades i fidels testimonis d’aquells homes i dones que s’aplegaven, i s’apleguen encara avui, el dia de Meritxell, per deixar de costat les diferències i recordar la unió anhelada i compartida," com deia el Síndic en el seu discurs. Hi veig molts amics.

"Sempre ha sigut així, - explica el pare a la Laura, de camí de tornada a Encamp- si ets a Andorra el 8 de setembre has de pujar a Meritxell. Si no hi ets, no passa res. Però si hi ets, hi has de pujar. I millor, a peu. Oi que t'ho has passat bé?" "Sí," contesta la pelegrina mullada des de les bambes fins a la caputxa, amb la seva jaqueta suposadament impermeable i fulard d'AINA per sobre. 
 
Sí, s'ho passa bé. Com no pot ser d'una altra manera. És el dia preferit d'Andorra. 
 
(Publicat al BONDIA el 12 de setembre del 2012)

3 comentaris:

Felipe Gallardo ha dit...

Gràcies Alexandra.

Felipe Gallardo ha dit...

Gràcies Alexandra!!!

Alexandra Grebennikova ha dit...

Gràcies per llegir-me, Felipe!!!