dissabte, 29 de setembre de 2012

L'olivera d'argent


Molts pobles, tant d'Àsia com d'Europa, tant avui com als temps immemorials, han escollit l'olivera com a símbol de la pau. Els grecs la consideraven un arbre sagrat: segons la llegenda, la primera olivera havia sigut plantada per la deessa de la saviesa, de l'estratègia militar i de les ciències, Atena, en competició amb Posidó pels cors dels atenencs. Encara existeix una creença que si escrius el nom d'Atena en una fulla d'olivera i l'apropes al front, ajuda a combatre el mal de cap.
A Grècia Antiga, a les bodes, els nuvis i les núvies duien corones de branques d'olivera, que simbolitzaven futura riquesa i abundància de fills. L'oliverar al mont Olimp era un santuari en temps de pau i en temps de guerra. Els participants de les negociacions entre dos països que estaven en guerra, es reconeixien per una branca d'olivera que havien de portar.
Hi ha poques oliveres a Andorra: som un poble tan manifestament pacífic que no necessitem cap signe exterior que ho demostri... i el clima no és idoni per a elles; tot i que són arbres que es poden adaptar a condicions climàtiques molt extremes, a casa nostra els deu faltar la llum. Hi ha una olivera a la part alta d'Escaldes, com un bonsai enorme rodejat d'asfalt. Ens va molt bé: diuen que les fulles de l'olivera serveixen per protegir persones i poblacions dels encanteris foscos etzibats pels esperits malèvols, de tota mena de màgia dolenta.
Mirant l'olivera, sabem que els millors temps arribaran. Tot tornarà al seu lloc. No en va, a la Bíblia (Gènesi 8:11), el colom dugué una branca d'olivera a Noé com a senyal de l'acabament del diluvi universal i el renaixement de la vida a la Terra.
A la pel·lícula La nit de la iguana, hi ha un poema que un vell cec escriu abans de morir. Tal com m'ho va fer recordar l'entrada del bloc «Amics arbres, arbres amics» que parla de les oliveres i cita Tennessee Williams, el vell es dedica a escriure el poema durant tota la pel·lícula. En els seus versos, demana que el coratge habiti en dos llocs al mateix temps: al tronc de l'olivera daurada i «al meu cor atemorit» – «Not only in that Golden tree/ But in the frightened heart of me». Jo també el vull, el coratge: la calma que té l'olivera. No vull un cor atemorit.
Tinc tantes ganes de ser valenta que he demanat a la Déborah, la professora de ioga kundalini, un mantra que ajudi a tenir coratge. Me n'ha enviat un que diu «Gobinday Mukunday Udaaray Apaaray Hariang Kariang Nirnamay Akamay». Li tinc confiança; crec que seré capaç d'aprendre'l. I mentre no me l'hagi après, intento trobar la força als llibres, als versos, l'agafo prestada als arbres nascuts de llavor. A l'olivera, resistent al pas dels anys i a la secada.
Els arbres, per a un poeta, són una finestra al món desitjat, a la pàtria eterna i enyorada: són muses inamovibles. I quan els descrivim, es converteixen en retrats de nosaltres mateixos, de la millor, més sòlida, més íntegra meitat d'allò que som. Es converteixen en la part de l'infinit que amb més precisió simbolitza la perfecció i l'esperança. «Em tornes joventut perduda», deia Josep Lluís Pons i Gallarza a l'olivera, i també li deia: «Tu al cor m'has donat força», «arbre amic del qui plora». Rosa Leveroni i Valls, al seu «Testament», demanava, per a quan morís, «l'olivera d'argent». «L'olivera d'argent, un xiprer més ardit/ i la rosa florint al bell punt de la nit».
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 17 de setembre del 2012)
Il·lustració: Jordi Casamajor