dilluns, 24 d’octubre de 2011

Roure, temple obert

Il·lustració: Jordi Casamajor

Comença a fer fred, i aquesta vegada, li donem la benvinguda amb més ganes que mai, perquè no ha plogut, no hi va haver bolets i ja semblava que el temps s'havia parat al mes d'agost. Aquí, a Andorra, sempre comença a fer fresca just a partir del cap de setmana de la Fira, tot i que els arbres, aquest any, han començat a envellir més tard de l'habitual. Segons els anglesos, ho fan quan el Rei Roure perd el seu regne. Diuen que el Rei Roure, the Oak King, domina el temps de la claror, el temps d'estiu i primavera. Al Rei Grèvol, the Holly King, li pertany la meitat fosca de l'any. Estan lluitant eternament i, a partir de l'equinocci de la tardor, comença a guanyar el Rei Grèvol. No té sentit parlar dels poderosos –ni arbres, ni persones– si encara es troben al poder, i tot al començament del regne del Rei Grèvol, retré l'homenatge al seu rival destronat.

Quan vaig arribar a Andorra, fa quinze anys, vivia al costat d'un bosc de roures de Santa Coloma, al carrer Roureda Tapada. La meva primera memòria del país dels Pirineus és el soroll dels glans. Hi vaig aprendre la paraula catalana: “glans”. Vivíem “de cara a la paret”, en un pis fosc amb vistes de la muntanya de molt a prop, a la substància de la muntanya, la pedra, la llosa. Entre ella i nosaltres hi havia dos metros quadrats de ciment: “el balcó”. Hi queien les fulles mortes de roure i els glans, glans, glans, tot l'octubre. Era com viure en una cova a l'entrada de la roureda.

És una benedicció, viure a prop dels roures. Els amics que han anat al col·legi Janer, recorden aquell bosc com la millor part de la seva infància, de la seva experiència escolar. Quan eren petits, els bosc de l'escola els semblava un regne enorme i màgic on et podies perdre.

A l'imaginari d'un nen rus, l'entrada de Lucomòrie (mai he sabut què vol dir aquesta paraula, així que us la poso tal com es pronuncia en rus) la guarda un roure. El poema de Puixkin que ens hi introdueix explica que el rodeja una cadena d'or, i per la cadena es passeja un gat savi. Quan va cap a la dreta, canta; quan va cap a l'esquerra, explica un conte. El roure alberga, a les branques, dimonis del bosc, dones d'aigua i princeses perdudes. No sé si el bosc que s'obria als nens del col·legi Janer era així, però sobretot era un lloc per ser feliços: això val més que tota la bruixeria del món.

El roure –guardi o no guardi l'entrada a un regne màgic– es considera un arbre fort, l'analogia d'una persona sàvia i sana. «Més poderós que un roure» és el pi de Formentor de Miquel Costa i Llobera, l'arbre que estima el seu cor. Als versos del mossèn Cinto Verdaguer, els roures també hi parlen amb els pins, al mig de la serra de Cerola («Mes lo Desert es sa millor capella:/ ab sospirs y murmuris parlen d'ella/ lo roure al pi, lo grèvol a la flor»). I de tots els poemes sobre roures, avui, quan sento el soroll dels glans, em quedo amb «El roure de Serrabona» de Josep-Sebastià Pons, un poeta de Rosselló en llengua catalana: «És deserta la serra on bat sempre el teu cor./ El repòs de ton ombra aparta el foc del día./ Ta dura soledat vigila son tresor/ i espera com un temple obert en nostra via».

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 23 d'octubre del 2011)

4 comentaris:

Alyebard ha dit...

Sempre m'ha agradat el so dels glans en caure, tot i que en el meu cas són d'alzina sureda. D'on sóc no hi ha gaires roures. Però si que s'associa a la fortalesa i a la saviesa. Bona entrada.

Alexandra Grebennikova ha dit...

Moltes gràcies!!!

Alexandra Grebennikova ha dit...

Quan vaig publicar aquest article a El Periòdic, uns amics hi van deixar magnífics comentaris. Els he copiat en ordre d'aparició, amb les meves respostes.

#1 Cèlia 23-10-2011 12:44
I del bosc del col.le, que ara ja no està com quan nosaltres el podíem gaudir, recordo la seva frondositat, la seva olor, les glans a la tardor i les orugues a la primavera (ecs, quin fàstic!), la pedra gran, el Jesús de pedra... Són molts records i dels bons. Era la nostra via d'escape. Ah, me n'oblidava: i les voltes al bosc que ens feia fer el Jordi Pantebre com a última prova del curs. Quin martiri de prova, je, je! Quins records! Si vull portar l'Àngel al Janer és, entre d'altres motius, pel bosc. Espero que ell també el gaudeixi!

#2 A. Grebennikova 23-10-2011 19:07
Gràcies, Cèlia!!! Heu pujat tots molt bé, a prop dels roures! Segur que entre d'altres motius, és pel bosc. Un petó

#3 Arnau 23-10-2011 20:18
Gràcies Alexandra per exposar tant magníficament el perquè el bosc del Janer era tant màgic. Sempre l'havia trobat especial i tota la vida en guardaré un record dins meu,
Ara a més a més, queda per sempre l'empremta a l'hemeroteca del diari :-)

#4 Meri Rabadà 23-10-2011 20:33
Oh! Si, Alexandra, jo sóc de les afortunades que van crèixer envoltada de roures jugant en aquell bosc màgic....quin bons records d'aquells roures!!!!
Ten raò Celia, jo també porto els meus fills al Janer, en gran part, pel record d'aquells bosc on vaig viure tantes aventures....

#5 Meri Rabadà 23-10-2011 20:36
Oh! Si, Alexandra, jo sóc de les afortunades que van crèixer envoltada de roures jugant en aquell bosc màgic....quin bons records d'aquells roures!!!!
Tens raò Celia! Jo també porto els meus fills al Janer, en bona part, per les meravelloses aventures viscudes en aquell bosc...(incloses les voltes del Jordi Pantebre) ;-)

#6 A. Grebennikova 23-10-2011 20:36
Gràcies, Arnau! Sempre m'ha fet il·lusió que hàgiu tingut, de nens, un lloc per ser feliços. Una forta abraçada

#7 A. Grebennikova 23-10-2011 20:42
Gràcies, Meri!!! No us imagineu la il·lusió que em fa poder-hi reunir, en aquesta pàgina, una petita part dels vostres records. Una abraçada

#8 Rosa 23-10-2011 20:43
i... la llenya del roure és la que dóna més escalfor a la llar de foc... Gràcies Alexandra per fer-nos rememorar una època meravellosa de la nostra infantesa (només vaig estar un any al Col·legi Janer, però va ser el primer que va inaugurar l'escola, abans havia anat a les Monges de la Sagrada Família a la casa del benefici).

#9 A. Grebennikova 23-10-2011 21:04
Gràcies, Rosa!!! Sí, és la que dóna més escalfor. També m'han dit que a base dels grans, se'n pot fer una beguda semblant a cafè - no sé si només es fa a Rússia o també aquí. Segons Manel Niell i Antoni Agelet ("Remeis i plantes d'ús tradicional del Pirineu), també s'utilitzaven, per l'ús medicinal, les flors, l'escora i la cendra del roure... Són arbres preciosos, i per alguna raó - probablement per ser veïns del Col·legi Janer - aquí tenim més presents els roures de la teva parròquia que de totes les altres. No sabia que també hi havies anat, al Janer... Una abraçada

Alexandra Grebennikova ha dit...

Podeu llegir els poemes sobre els roures als quals em refereixo a l'article, i uns quants més, al http://amicsarbres.blogspot.com/2011/10/roures-verds-i-ocres.html

Feliç octubre a tots.