La metamorfosi de la grandalla

                                                      Il·lustració: Jordi Casamajor

La meva filla, de sis anys, dibuixa flors, rodejades de fades i papallones. La que li surt millor és la grandalla, amb pètals grans i una tija corbada. Normalment la dibuixa a dalt d'una muntanya. Això em fa pensar que per a ella, alumna de l'escola andorrana d'Encamp, es tracta d'un símbol del país, après a estudi, i no d'una flor real. Sempre he vist les grandalles més aviat a la vall – a la Vall d'Incles – que no pas pel camí cap als pics.

Miro els dibuixos encuriosida. Gairebé espero trobar-hi set pètals, corresponents a les set parròquies, i una petita bandera andorrana per ambientar el paisatge. Jo, com a nena comunista, sabia dibuixar clavells vermells: la meva filla ha crescut rodejada per altres símbols. Ara per ara, però, les flors i les banderes no es barregen, i els pètals, als seus dibuixos, sempre són sis.

Us parlo de grandalles, però reconec que, als meus pensaments, es diuen narcisos. Vaig créixer sentint que Narcís tenia una germana bessona que amava profundament, i en morir-se ella, es consolava mirant el reflex de si mateix a l'aigua. No se'n podia retirar, i va morir de pena i d'amor. No es va morir ràpidament: a mesura que el seu cos s'aprimava, s'anava convertint, a poc a poc, en una flor silvestre, blanca i groga. Un dia, les nimfes d'aigua van mirar cap a la vora del riu, i ja no hi havia cap figura humana. Es va convertir, en la seva totalitat, en dolç perfum, en pura bellesa, en una flor.

Aquesta flor, en molts idiomes, s'ha continuat dient igual que el jove desafortunat. La parla andorrana li ha donat dos altres noms, més alegres o més sinistres, segons com es miri. Als Cassigalls, Sergi Mas ens explica que a Sant Julià, se li diu Garlanda, perquè tota l'estona garla, xerra, s'exalta, enamorada de si mateixa. M'agrada la idea de flors rialleres.

Ara bé, la meva percepció, secreta i particular, és la contrària: crec que els narcisos són flors silencioses. El nom de Grandalla, segons certifiquen els esperits dels prats lauredians – els Llimois – al mateix llibre, s'hauria d'entendre tallant-lo en dos: la Gran Dalla. La flor, Narcissus Poeticus, és mortal i no s'adona del seu destí, la «Gran Dalla» que porta l'ésser humà, envejós de la seva bellesa.
Al quadre de Dalí La metamorfosi de Narcís podem observar com un cos d'home pensatiu lentament es transforma, convertint-se en roques coronades amb una solitària flor. El seu mètode «paranoico-crític» recomanava que els quadres es contemplessin en un estat de «fixació distreta». Si arribem a fer-ho i entrem en una mena d'estat d'oblit atent, veiem que es tracta d'un retrat d'un home que venç la mort, salvat pel seu amor, Gala.

Les úniques grandalles que tinc davant meu avui, a mitjans d'octubre,són fràgils imatges guardades per l'herbari de la memòria. Si tanco els ulls i fixo la mirada just davant meu, veig com les flors i les roques lentament es transformen en carreteres i ciment, en edificis i murs de contenció, en objectes grotescs creats pels humans. Les valls desitjades per si mateixes, enamorades de si mateixes, es veuen al mirall de les seves dèries, i no es moren, mai no es moren, només canvien d'aspecte. A poc a poc, es crea un país enamorat de la seva germana bessona, l'Andorra de les Grandalles, d'un passat imprecís o d'un futur indefinit. El futur esdevé visible. El passat esdevé un símbol. I com diu el nostre poeta, «els meus ulls ja no saben/ sinó contemplar dies/ i sols perduts».

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 16 d'octubre del 2011)