La bàrbara del nord

Tinc un amic que –quan li pregunten sobre la seva religió, o orientació confessional– invariablement declara que és un cristià de l’època anterior als concilis de Nicea i Efes. No sé ben bé què significa ser-ho avui en dia: és com si jo definís la meva ciutadania com a "bàrbara del nord". Ara bé, tant ha insistit en la irrellevància d’aquests concilis per a la seva vida espiritual que al final n’he après les dates: els anys 325 i 431. No m’és gens fàcil entendre la fe dels europeus de fa mil set-cents anys; me l’imagino com a l’ardent esperança del proper retorn de Crist, combinada amb tolerància religiosa. De fet, però, puc decidir entendre-la com vulgui: és home de poques paraules, i quan no vol donar explicacions se les reserva.

Quant a mi, em comporto com a catòlica tot i que, naturalment, vaig rebre el baptisme en el si de l’Església ortodoxa. Des del dia que un dels mossens de la catedral de Barcelona em va dir que continués anant a missa com hi anava abans, triant l’església que volgués, catòlica o ortodoxa, he arribat a casar-me a Meritxell i a batejar-hi a la meva filla. Tenint-ho tot en compte, les pràctiques espirituals més orientals tampoc no m’haurien de semblar alienes. El sentit comú raonaria així: no crec en déus que rivalitzin entre ells; ara bé, si hi ha només un Déu ha d’haver-hi diverses maneres de conèixer-lo en bona voluntat. I si suposem que no hi ha Déu –no vull suposar-ho, però és una opinió com qualsevol–, les pràctiques religioses de diferents pobles han de resultar antropològicament fascinants i, com a tals, no poden molestar de cap manera. A més a més, la pràctica del ioga a Rússia és força estesa, tot i que no vaig tenir cap contacte amb les seves ensenyances quan hi vivia.

Això no obstant, en trobar-me cantant un mantra abans d’estirar-me en un matalasset, em sento vagament culpable –com si estigués enganyant aquell mossèn que em va fer firmar l’obligació d’educar els meus fills en fe cristiana (tot i que, de moment, no he portat a cap fill a ioga)–. És una sensació curiosa: jo més aviat m’esperava sentir-me incòmoda pel fet de cantar la glòria a Déu –que és el que suposo que es canta– en sànscrit. En realitat, la incomoditat és el problema menys rellevant: els anys passats en el si de l’Església ortodoxa ja m’havien acostumat a cantar la glòria de Déu en un idioma gairebé incomprensible (eslau antic) en companyia de desconeguts aproximadament un cop per setmana, i fins i tot vaig arribar a formar part de la coral. Tota una sèrie de postures de ioga que podrien, d’entrada, resultar incòmodes a una persona amb costums totalment laics, coincideixen amb la pràctica de la pregària de l’Església ortodoxa. Les recordo de totes les pasqües que vaig passar agenollant-me i prostrant-me a terra, com tanta altra gent, vestida de gala i sense cap matalàs ni coixins, sense saber que era bo per a l’esquena. Sí, he tingut la sensació que els moviments rituals que segueixen les persones religioses russes en la seva pregària més ardent corresponen gairebé exactament a alguns exercicis que s’ensenyen als estudiants de ioga kundalini.

La posició del cor, segons els mestres de ioga, resulta ser exactament la mateixa que la posició del cor de la Mare de Déu a les icones ortodoxes: un cercle al mig del pit, on sempre porta al nen. Tocant el cor –aquest, i no el físic– ens concentrem en la respiració de la mateixa manera que un s’hi concentra durant la pregària incessant. La professora ens avisa que quan intentes posar la ment en blanc per a la meditació et poden visitar uns pensaments involuntaris i que d’entrada, no cal forçar-te per lluitar-hi. Sincronitzo el cap i el cor: però no m’hi vénen pensaments. El blanc de la meva ment és ple de noms de la gent important per a mi, la gent que m’ha tocat el cor en diferents moments de la vida, amics, família, alumnes, coneguts, estranys, vius, morts. Passo els minuts reservats a la meditació anomenant-los a tots, passant d’un nom a l’altre, i amb cada pas aconsegueixo situar-me millor en un món ple de noms.

Al cap del temps que dura la classe, ens acomiadem com ens havíem saludat: “El millor que hi ha en mi saluda el millor que hi ha en tu”, en un idioma per a mi incomprensible. La bàrbara del nord en mi es rebel·la –però a primera vista això del ioga té més punts de coincidència del que jo m’esperava amb les pràctiques espirituals de la meva joventut.

(Publicat al BONDIA el 5 d'octubre del 2011)