dilluns, 31 d’octubre de 2011

Un àlber amb el nom de Rosalind


Il·lustració: Jordi Casamajor

L'àlber va ser el primer arbre de la meva vida. Estava plantat al costat de l'edifici de les calderes de calefacció. El vèiem per les finestres de la cuina on es passava una gran part de les nostres vides: sempre estàvem fent un mos, com una bona família russa. Un dia, als anys cinquanta, els primers habitants d'aquells edificis havien sortit a plantar arbres al pati comunal: una activitat típica de la Rússia soviètica. Era un subbotnik («cosa de dissabte»). El meu avi hi va plantar un àlber. Quan jo vaig néixer, l'àlber ja era gran i l'avi ja no hi era. Les llavors de l'àlber portades pel vent eren un símbol de la primavera. No era un arbre especialment robust –pocs arbres de ràpid creixement ho són–, però per als nens, el seu tronc i les branques eren ideals per pujar al teulat de l'edifici de les calderes i passejar-hi desafiant els possibles perills que esperaven als herois que es passejaven per les teulades (des del punt de vista d'alumnes de primària, es tractava principalment de la fúria dels pares). Els adolescents gravaven a la seva escorça els noms dels seus éssers estimats i odiats: a l'igual que l'Orlando shakesperià va deixar a l'escorça d'un arbre les lletres del nom de Rosalind.

A Andorra, l'àlber es coneix com a auba o aube, i a la Cerdanya, segons explica Jordi Casamajor, com a pupulina. Al bloc Lo Vistaire, «el bloc que recull els trets del català que es perd a Andorra i Alt Urgell», podem llegir sobre els topònims d'Encamp i Ordino relacionats amb el seu nom, i veure els exemples del seu ús a l'obra de Ricard Fiter, Rosalia Pantebre i altres autors.

La meva introducció a la llengua catalana va ser tardana i molt gradual. He trigat molt en aprendre com parla dels «arbres de l'Albereda» Vicent Andrés Estellés. La majoria dels poemes relacionats amb els àlbers que recordo pertanyen als grans clàssics de la poesia castellana. Gràcies a les edicions bilingües de García Lorca, vaig aprendre com «las alamedas se van, pero nos dejan el viento». L'altre poema, el d'Antonio Machado, se'm va gravar a l'ànima com es devia gravar a l'escorça de l'àlber el nom de Rosalind: «¡Alamos del amor que ayer tuvisteis/ de ruiseñores vuestras ramas llenas;/ álamos que seréis mañana liras/ del viento perfumado en primavera...» Em feia pensar que l'autor de Los campos de Soria es veia a si mateix com un àlber daurat, lira del vent ell també, un àlber amb àlbers al cor.

Molt més tard, he après el poema Tan lluny de mi de Josep Sebastià Pons, el poema amb el qual s'identifica qualsevol que s'hagi dedicat a la desesperada contemplació de la Bellesa: «Tan lluny de mi, tan lluny de mi/ és la beutat que el pensament s'hi perd./ Quan vaig girant en el jardí/ primavera se'n riu amb el seu mirar verd». Us n'he citat la primera estrofa perquè és sublim, i em direu: «Això està molt bé, però ¿on s'amaguen els àlbers?» Hi seran de seguida: «L'àlber, per sostenir la fulla clara,/ té uns brancs de platejada voluptat./ El cel hi oneja tot just ara./ El cel que passa llis deixa l'home oblidat». És el mateix poeta, detallista, gràfic i coneixedor del paisatge, que us vaig citar quan parlàvem dels roures, la setmana passada. En un altre poema, immortalitza el bolets blancs que es fan a la soca de l'àlber.

Vet aquí unes fulles de l'àlber, arbre d'Hèrcules, arbre d'ombra. No us diré de quin àlber provenen. Si en coneixeu algun, que sigui el vostre: tot herbari – com diu l'Elisabeth – és un misteri.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 30 d'octubre del 2011)

3 comentaris:

David Gálvez Casellas ha dit...

Gràcies per la citació indirecta. Casamajor apareix citat amb nom i cognom arran d'un comentari a una entrada del nostre blog 'Lo Vistaire'. intueixo que nosaltres (Marc Cortès, Marià Cerqueda i jo mateix) hi apareixem, doncs, implícitament. L'autor de l'article sobre 'auba/e' que menciones, per cert, és un servidor. Com deia al principi, gràcies.

Alexandra Grebennikova ha dit...

¿Per què indirecta?.. Cito el vostre bloc directament: "Al bloc Lo Vistaire, «el bloc que recull els trets del català que es perd a Andorra i Alt Urgell», podem llegir sobre els topònims d'Encamp i Ordino relacionats amb el seu nom, i veure els exemples del seu ús a l'obra de Ricard Fiter, Rosalia Pantebre i altres autors.". No he posat l'autor de l'article perquè al 'Lo Vistaire' tampoc hi consta, o no l'he sabut veure, però fa anys que sé que és vostre, i tant. Salut i gràcies

Alexandra Grebennikova ha dit...

Tan lluny de mi, tan lluny de mi
és la beutat que el pensament s'hi perd.
Quan vaig girant en el jardí
primavera se'n riu amb el seu mirar verd.

L'àlber, per sostenir la fulla clara,
té uns brancs de platejada voluptat.
El cel hi oneja tot just ara.
El cel que passa llis deixa l'home oblidat.

Ni un sol ocell, entendrint l'hora.
Ni un moviment, pel meu esguard.
La brisa no s'atura i va a la vora
dels tamarius i de la mar.

(Josep Sebastià Pons)