Cent dies de glòria, o el ministre invisible

“No parlaré de política. No parlaré de política. No parlaré de política.” M’ho dic, i semblo Bart Simpson que copia les frases a la pissarra de la seva classe: “No ballaré sobre la tomba de ningú”. Encara no s’han acabat els cent dies de gràcia – o, com diu una personalitat política popular, “cent dies de glòria”. La majoria de les decisions del nou Govern, fins i tot aquelles que han provocat més controvèrsia (naturalment, els nomenaments, i no pas els horaris comercials, com hom podria pensar), tenen com a mínim alguns, i fervents, partidaris. La relació entre el Govern i el Consell no està, en absolut, pitjor que la típica picabaralla Govern – Consell del temps dels liberals. Amb l’ajuda de la Mare de Déu de Canòlich, els 22 del Ladislau Baró segueixen sent 22, i esperem que continuïn sent-ho.

Tot i que el cap de Govern s’ha quedat, temporalment, la cartera de ministre de Cultura, tothom entén que no la vol per sempre. Les apostes per si l’Ester Fenoll acabarà entrant al Consell o pas segueixen en força. Ara bé, ningú té clar si el misteriós ministre en potència, si és que s’amaga entre els consellers actuals, pertanyeria a la candidatura nacional o bé a la parroquial. Tal com estan les perspectives, no veig per què no hi tornen a posar a Susanna Vela, que trobo que ho feia molt bé. I si, per una raó o l’altra, la veuen massa pro-PS, sempre es podria proposar la cartera a Roser Bastida o Meritxell Mateu: tenen molta experiència política, i massa pro-PS, no ho són. També s’ha de tenir en compte l’equilibri parroquial. La rumorologia popular apunta que s’ha vist a Dani Armengol passejar per La Massana amb un aire pensatiu en busca d’un adequat ministre de Cultura – i hi ha apostes a veure qui hi troba. Encamp tampoc té ministre, però a ells (vull dir, a Ester Paris), com a mínim, s’ho han proposat.

Parlant d’Encamp – acabo de llegir que Josep Dallerès encara no sap si acceptarà el càrrec d’ambaixador davant el Consell d’Europa... És ben curiós com hi ha nomenaments que primer es fan públics i després resulta que el mateix nomenat encara no sap si accepta. A més a més, ja feia un parell de mesos que se’n parlava en un to de veu mig incrèdul, com si no ens ho acabéssim de creure per raons purament polítiques: perquè és militant del PS. Segons ens informa la premsa, ell mateix diu que si acceptés el càrrec, no creu que hagi de deixar de ser-ne militant. Això afegiria encara més varietat entre els càrrecs de confiança – de gent propera al PS, ja n’hi havia, però crec que seria el primer que en forma part, i que sempre hi ha ocupat un lloc destacat. Ara bé, no entenc per què diu que no es tracta d’un càrrec polític... I tant que ho és: si no ho fos, s’hi accediria per edicte. Tanmateix, coses de partits a part i tenint en compte que sí que és un càrrec de confiança, per fer-ho, Josep Dallerès és la millor opció que coneixem.

...I l’últim comentari d’avui: a l’entrevista amb el Diari d’Andorra, el 14 de juny, Jordi Alcobé diu una cosa que no m’agrada gens però és una veritat com una catedral. “Per poder conciliar la vida laboral i familiar has de tenir vida laboral, si no, no la concilies. I un gran problema és que hi ha molta gent a la qual la vida laboral se li està acabant.” Esperem que ens vagi millor amb aquestes 84 hores setmanals d’obertura. Sincerament, i gairebé desesperadament, esperem que ens vagi millor.

(Publicat al BONDIA el 15 de juny del 2011)

Julià Reig is on Facebook

Diuen els anglesos que "curiosity killed a cat". Llegint el llibre de Nemesi Marqués sobre les institucions andorranes –lectura obligatòria per a l'assignatura "Constitució i altres fonts de dret d'Andorra" de la UdA– vaig sentir curiositat per l'algú que portava el lacònic nom de Síndic. Era el síndic que s'escrivia llargues cartes amb els delegats permanents dels dos coprínceps durant els relativament turbulents anys immediatament anteriors a la reforma de les institucions andorranes (que quinze anys més endavant, va encaminar el país cap al procés constituent). Ja us he explicat que Nemesi Marqués no n'esmenta el nom, li diu senzillament «el Síndic», i unes pàgines més tard, ja no em quedava més paciència i vaig llençar al Twitter la pregunta del milió: «¿Qui era el Síndic l'any 1975, quan el Decret dels Delegats Permanents sobre la regulació del contracte de treball?». En pocs minuts, Antònia Escoda i Sergi Mas em contestaven, gairebé a l'uníson: «Julià Reig».

Deixant de banda el fet que la meva ingènua pregunta fressava els límits del ridícul (amb l'ajuda del Google, podia haver esbrinat els noms de tots els síndics amb relativa rapidesa), ara sabia com es deia el síndic. Just aleshores començava a entendre que tot i tenint el seu nom, no en sabia gairebé res... Rectifico: no és cert. En sabia allò que explica la gent gran. ¿Gran? Quan dic gran, vull dir passada dels quaranta: jo mateixa em veig d'aquí mitja dècada rememorant els síndics que he conegut. Sóc definitivament pro-Reig i pro-Pintat, pro-DA, pro-PS, pro-Verds d'Andorra, pro-Martí i pro-Bartumeu, pro-gairebé-tothom-que-conec, i en conseqüència, em sé anècdotes de tothom. Tot i així, la informació comunicada en un to confidencial i davant d'una tassa de te, la informació no contrastada i normalment no enregistrada, et deixa al domini de la llegenda muntanyenca. ¿Què en sabia, en breu? Fragments contradictoris, inconnexos. La fama d'estalviador («a cal Reig, menjaràs, però no t'engreixaràs»; la frase que, per a qui coneixia l'afició dels dos germans al bon menjar i a fer-hi participar els amics i veïns, probablement no descriu un programa dietètic, però rima i tot, com una bona dita), d'una gran formalitat d'hàbits i de presència, dels ulls intensament blaus, d'una gran complicitat i amistat amb el seu germà... No en sabia res. Rumors. Elogis. Pors. Records afectuosos o distants.

Posant el seu nom al Google, vaig veure que la informació que se'n podia treure era més aviat escassa. Un petit paràgraf a la pàgina web del Museu del Tabac (en vaig aprendre que el Museu té un arxiu dedicat a l'activitat política de Julià Reig Ribó, i vaig llegir que «va promoure la seguretat social al Principat, el sufragi universal i que va posar les bases de l'administració andorrana. També fou clau en la creació del cos de bombers, va decretar la igualtat de drets jurídics entre homes i dones, va fer construir escoles a totes les parròquies i va limitar el mandat dels Síndics a una sola reelecció»; no hi vaig trobar més detalls), la pàgina de Vikipèdia (6 línies en català i 3 línies en anglès), uns pocs articles de premsa amb la menció del polític... res més. Ara bé, abundaven les pàgines que proposaven proporcionar-me el telèfon, correu electrònic i altres dades de –suposadament– algun altre Julià Reig que estava present al Facebook, al Twitter i a tota una sèrie d'altres xarxes socials.

Quan a les penúltimes eleccions es demanava als candidats que anomenessin un polític andorrà, la majoria deia «Julià Reig» (o també alguns, «Francesc Cairat»). Tenint-ho en compte, sorprèn que n'hi hagi tan poca informació a la xarxa. I tinc la sensació que es tracta d'un gran buit informatiu, en xarxa i fora de la xarxa. Manca una font que ho expliqui clarament: ¿com va promoure la seguretat social, com –i per què– va decidir crear el Cos de Bombers, com va posar les bases de l'administració andorrana? La web de la fundació que porta el seu nom assegura que l'arxiu del qual disposen permet l'anàlisi de la seva trajectòria política... però, encara que sigui un arxiu obert al públic –que no sé si ho és– ¿com és que no tenim cap llibre que expliqui aquesta història d'una manera entenedora i clara? ¿O possiblement hi és, i no el sé buscar?

Últimament tinc la sensació que ens falta estudiar, descriure i entendre la majoria dels personatges clau de la història andorrana, recent i no tan recent. L'únic dels alts mandataris del segle XX a qui es van dedicar dos volums, fruit de la labor de Ricard Poy, és Òscar Ribas Reig. No són ben bé memòries ni un treball exhaustiu, però és un bon treball. Ara bé, no tenim res sobre Francesc Cairat (si el busqueu al Google, sense la paraula síndic, només sortirà l'avinguda, i si hi afegiu la paraula síndic, un article de Toni Solanelles i una entrevista amb Claude Benet, i gairebé res més: tanmateix va ser síndic durant 23 anys, incloent-hi els anys de la Segona Guerra Mundial), de... anava a posar més noms, però de fet, l'únic síndic de la història d'Andorra de qui s'han escrit llibres és Guillem d'Areny-Plandolit. És un homenatge totalment merescut, però no sabem gairebé res de tots els altres, siguin síndics, siguin caps de Govern de l'època posterior a la reforma institucional (¿no ho trobeu incomprensible, per exemple, que no s'hagi escrit res sobre els 11 anys de Marc Forné al poder?), siguin –simplement– personatges importants de la història del país.

Les Valls d'Andorra són unes valls de cultura catalana, però un dels fets diferencials més negatius que podem trobar entre Andorra i Catalunya rau en la facilitat d'oblit que semblem tenir de cara a les persones. És un país molt petit, i probablement tenim la impressió que, com que tot se sap, res no s'oblida. I no és cert.

Publicat a El Periòdic d'Andorra el 7 de juny del 2011

Les cendres dels estels

Quan era petita, em van explicar que estava feta de les cendres dels estels. Algun estel s’ha mort per recrear-se, com l’au Fènix, en mi. Quan mori, tornaré a les cendres, a la semblança de l’estel que fou el meu començament. Els estels i les llavors moren per a donar començament a una nova vida. Sempre he entès el moviment constant del Cosmos com a l’analogia de l’ànima humana, tota una promesa, tota la perfecció en potència i en desenvolupament.

La noció de l’infinit és un concepte íntimament religiós. L’espai infinit no espanta tant com el possible fi de l’espai. Si la hipòtesi de l’espai infinit de moment és científicament acceptada, qui m’impedeix aferrar-me a la hipòtesi de la vida infinita?.. L’eternitat és tota una aventura. L’acabament del temps no té futur. El temps i l’espai deuen anar estretament lligats: és impossible imaginar la noció de l’espai en expansió constant sense la noció del temps. L’expansió no és possible si no té lloc en el temps. L’eternitat, avui en dia, és una hipòtesi viable.

El que fa l’infinit, naturalment, és oferir un camp d’investigació il·limitat. Com més vast se’ns presenta, amb més pertinència se’ns posa la pregunta del perquè de tota la investigació. L’exploració del món, fins a la data d’avui, sembla haver-lo espatllat molt més del que ens ha servit per millorar-lo. El cel d’estels que se’ns obra cada nit està de més a més poblat de “deixalles espacials” – falses estrelles que tremolen en una mena de limbe on les han deixat. La hipòtesi que la Il·lustració produí l’escissió entre la lògica mecànica i instrumental i el sentit profund i últim de les coses sembla estar-se confirmant. No veig gaires fets que pugui utilitzar per falsejar-la.

La lliure i pròpia voluntat de l’ésser humà – un ésser curiós fins a l’estupidesa i genial en la seva capacitat a adaptar-se als nous descobriments (i adaptar els nous descobriments a sí mateix) – aquella lliure i pròpia voluntat sembla ser indiscutible. Vivim en un món que ens hem creat amb les nostres pròpies mans i amb les nostres pròpies ments: un món de més a més perillós i cruel que ens ofereix tots els paranys de la falsa seguretat que tan curosament hem construït nosaltres mateixos. Vivim en un món mecànic; els nostres llums ens tapen els estels; l’asfalt ens tapa la terra, i l’aire que respirem fa olor a oli i gasolina. Però aquella mateixa curiositat és la única via que tenim per realitzar el nostre potencial com a substància pensant, com a l’únic ésser de l’univers que dubta de l’existència del qual no dubtem.

Serem un accident bonic o una creació d'un creador del cel i de la terra?.. No ho sabem del cert, però és curiós que ens ho demanem. Potser és veritat – com diuen alguns – que la tècnica no és una cosa merament humana, que els humans només alliberem la potencialitat de l’existència ja continguda en totes les coses. Si és així, cada descobriment nostre no és més que un “desvetllar” d’una cadena d’esdeveniments adormida. L’espai s’expandeix amb el temps. Hi naixen els nous estels. De les cendres dels estels que es moren apareixen combinacions noves, inesperades, dotades d’un sentit que sobrepassa tot el que ha participat, de forma més planera o més indirecta, en el procés de la seva formació.

(Publicat a la revista Àgora Cultural)

Sons, tristeses, camins

A Marc Vila Amigó

Corren temps difícils per escriure odes, i t’escric una carta. A través de les cartes, ens reconstruïm en la nostra essència, tal com som quan ens somnien els déus. Em llegeixes avui i és dimecres, però quan estava teclejant aquesta frase, al rellotge del meu portàtil era la una de la matinada del dimarts dia disset. Feia una hora que havíem deixat enrere el primer dia de la vostra nova era. Era el dia del nou començament del camí pedregós de la política activa: no hi ha vies polítiques més actives que les vies de l’autoritat.

Els últims dies, per a mi, s’havien desenvolupat al voltant de les notícies del Síndic, de les informacions de la caiguda perillosa, el casc trencat, la bicicleta corbada i el Síndic ingressat a la UCI primer, amb un pronòstic encara incert, i després en planta, amb punts a la cara, tres costelles trencades i aire al pulmó, en observació i amb calmants, i tot això no obstant, amb ganes de tornar al Consell el més aviat possible... Els dos el vam anar a veure, en instants diferents: el Síndic de la bicicleta és el Vicenç, a qui tots desitgem una prompta recuperació i molta força, i ànims. El Sr Síndic dels primers discursos sentits i sincers. Just en sortir de l’hospital, vaig anar al Govern a veure’t jurar com a Ministre. Mentre tu prometies guardar el secret de les deliberacions del Govern, et seguia – a través de la multitud – amb ulls alegres.

Marc, poca gent recorda que el meu sobrenom de Russa Optimista era, de fet, creació teva. Pocs saben que vas ser el primer qui em va publicar. Poc després va arribar Carles Naudi d’Areny-Plandolit, amb la proposta d’escriure al BONDIA on em llegeixes ara mateix, després Jaume Ramisa amb la idea de la creació del Fòrum.ad, i ja més endavant, les col·laboracions a El Periòdic d’Andorra, conjuntes amb el brillant Iago Andreu... Ara bé, el Diari d’Andorra va ser el meu primer lloc de publicació, i hi vaig ser amb la teva ajuda. Fa tres o quatre anys, anava a veure’t al despatx, llegies els meus primers textos – la majoria van ser publicats, més endavant, com a columnes, en un o l’altre lloc, - i et veia somniador, agosarat i noble, i m’imaginava que no hi havia ningú al món sencer que no t’estimés profundament. Potser fumaves massa – a part d’això, eres perfecte. Em feies un cafè i em parlaves de Vincent Cespedes i la felicitat, de Rawls, de iusnaturalisme, dels traïdors, dels dons, de la legislatura postconstituent, del mossèn Ballarín, de Sant Francesc que havia vingut a Andorra, i de la pel·lícula dels gira-sols: ¿ho recordes?..

La meva idea de la Justícia com a ministeri per administrar es limita a la informació que hom pot treure d’un any de carrera de Dret. En sé molt poc, i sé que no és fàcil. Havent tocat el tema de l’imperi de la Llei, confesso de passada que a l’oficina tinc mig prestatge ple de llibres que t’he robat – però sempre amb el teu consentiment i amb ànims de tornar-los: d’això se’n diu agafar-los en préstec. Encara em costa parlar-te com a un Molt Il·lustre. Fa un no-res, escrivíem poemes a quatre mans, dels oceans i dels tambors, de sons, tristeses i camins. Ara t’esperen decisions crucials, i et desitjo sort. Sort i salut, perspicàcia, sobrietat i molta calma. Idees: bones. Col·laboradors: hàbils. Enemics: ineptes. Amics: vertaders. Per tot allò que pugui valdre el suport d’una russa optimista – te’l dono amb aquestes paraules, i en dono fe. T’espera molta feina. Que siguis tu mateix, i que tinguis cap clar, mirada freda, esperit de confiança i cor sincer.

(Publicat al BONDIA el 18 de maig del 2011)

El retrat de Paul Éluard

George Orwell deia que Salvador Dalí era un bon dibuixant i un ésser humà repugnant, i que la segona cosa no anul·lava i no modificava la primera. Es referia a la coqueteria de l’artista amb dictadors i dictadures, però quan la liquida realitat del geni empordanès, corrompuda per formigues i poblada d’elefants absurds, sempre a punt de dissoldre’s en un no-res o en un crit, va entrar per primera vegada als meus malsons, jo no ho sabia. Al·la Drozdova, dissenyadora de moda i amiga de la meva mare, era una addicta als móns del nou Prometeu de Portlligat. Amb ell, estudiava la vida com un alquímic estudia els verins. La dissecció del temps com a substància corrosiva, digna d’exploració immediata, l’obsessionava.

Jo tenia catorze anys, i tots vivíem en una ciutat quasi permanentment gelada, amb les albes liles més boniques que he vist mai, probablement degudes a la densa contaminació atmosfèrica del nostre barri industrial. Recordo aquelles albes, vistes diàriament a les vuit del matí dels hiverns des de la quarta planta de l’escola secundària anglesa: als hiverns, es feia de dia molt tard, i el cel uniformement fosc de sobte adquiria matisos d’aquell color violeta predominant, barrejat amb rosa i taronja.

L’escola pictòrica predominant de la nostra regió era el realisme socialista, l’objectiu principal del qual semblava ser el gaudi del treball físic fet per persones asexuades amb cossos de campions olímpics. La força moral dominava els defectes del cos. El suposat bé públic – el bé “del poble” – s’alçava sobre el bé privat, pràcticament inexistent. Les funcions corporals, incloent-hi la generació d’éssers humans, teòricament estaven dominades per la severa disciplina de l’esperit. La inexistència d’una persona privada, dissolta en una nació guanyadora, portava a la idea de la trivialitat del temps i de l’espai.

La bandera roja damunt de tots els edificis cridava a oblidar els perills de la vida, i enunciava la falsa conquesta del temps. També proclamava el triomf de la classe obrera, però nosaltres – i els nostres amics – érem qualsevol cosa menys proletaris. Jo, una nena puritana amb obsessió perfeccionista, em desesperava veient com unes senyores burgeses, elegants i altament convencionals podien admirar “El joc lúgubre” o “El gran masturbador”, o fins i tot l’estranyíssim retrat de Paul Éluard... Em deien que el retrat devia representar la continuïtat de l’amor del poeta per a la seva dona russa, Elena Diakonova, que tots coneixem com a Gala.

El retrat d’un poeta surrealista, que semblava un militar guardonat amb una mà esquelètica i ferit amb un plàtan, s’acompanyava de la història de la seva tumultuosa relació amb l’esposa que en el mateix moment de realització del retrat, estava deixant el marit retratat per l’artista que el retratava, per tornar a tenir relacions amb l’ex-marit un cop s’hagi casat amb l’artista... El mutilat braç dret del poeta era un peix rosat que es convertia en una cara que vomitava formigues. Darrera seu, al cel ben blau que en la part de baix del quadre es convertia en un color semblant al de les meves albes natives, hi havia un peix lleó que es burlava de l’espectador en companyia d’un cap obert sense gaire cervell a la descoberta.

Una mena de musa, de màscara de la tragicomèdia o d’un molt embriagat bust romà acaronava la galta esquerra del lletraferit surrealista, i un altre lleó, sota seu, es treia la llengua, i el mateix poeta era un bust, amb dues mans entrellaçades allà on els bustos tenen la base o l’hipotètica cintura, i sota seu, tot era mar o terra, amb dues petites figures amb un triangle foradat i ombres vives, que caminaven per mar o per terra, volent-se escapar del malson d’uns cabells fossilitzats i larves gegants entre les quals el pintor els condemnava a viure. Lluny, lluny enllà, hi havia una altra figura... o dos.

És un retrat aterrador. El torno a mirar. El temps ha passat, i fa molt que no veig la ciutat de les albes liles que, en un moment donat, va substituir les banderes vermelles per àligues bicèfals. El temps ha rigut de nosaltres, dels nostres amors, de les nostres creences, ha envaït els nostres somnis, ha penetrat els nostres teixits. Ulls buits, mans primes, orelles plenes de formigues, em desperto entre mar i terra. Ja no sóc ni jove ni gran, ni amant ni poeta, ja no sóc jo mateixa. En un atac de bogeria, celebro el gran plaer de ser Salvador Dalí.

(Publicat al BONDIA el 12 de maig del 2005)

El somni d'una nit d'estiu

Començo el dia llegint les declaracions de l’encara director general de Grandvalira, José Blanco, que la recaptació que es fa durant tota la temporada estiuenca equival a la d’un cap de setmana d’hivern. Clar i concís. Vivim de la neu. Si totes les prediccions, tant optimistes com pessimistes, es compleixen, un cop més estem a punt de convertir-nos en un país fantasma que s’adorm al mes de maig i es desperta a l’octubre. De fet, ja ens hi hem convertit. Com una mena d’os confós que passa l’estiu somniant amb l’alegria d’hivern, una cigala mutant que canta durant els mesos de fred i es mor de gana quan arriba la calor, estiuejarem, hivernarem, en fi : farem el que podrem fins que tot es torni a gelar i ens vinguin a visitar els estrangers, ocells migrants de benestar i esperança.

És una negra nit i, com sempre, t’escric. Si visquéssim al bell mig d’un conte de fades, o si forméssim part d’una pel·lícula feta a la plana de Califòrnia seria el moment perfecte per canviar el destí del protagonista. Seria lògic imaginar-nos Antoni Martí que va a la muntanya i es troba la Dama Blanca rodejada de menairons i tamarros (mig desacreditats per un bloc batejat amb el seu nom, però igualment existents), que li regalen superpoders concentrats en forma de Narcissus poeticus o, si ho preferiu, astrància, la flor amb pètals punxeguts. ¿Com ens salvarem de la desesperança, al mig del nostre somni peculiar de la interminable nit d’estiu? ¿Quin esforç d’imaginació ens cal per fer-ho? Miro la llista de ministres i em pregunto quin seria el més idoni per vendre l’ànima a la Mestressa de la Muntanya a canvi d’un miracle. El cap de Govern hi guanya.

N’espero miracles... Suposo que, fins a un cert punt, tothom n’espera. Representa una rara avis, un exemple quasi desconegut de polític gairebé universalment estimat. Tanmateix, confesso haver esperat miracles de tots els caps de Govern successius des del primer moment del meu interès per Andorra. Començant per Òscar Ribas, qui encara ara, als seus setanta-quatre anys i retirat de la política, m’intriga, amb la seva filosofia vital barreja de Lao zi i Sèneca, caràcter coratjós, estudiós i distant i la necessitat intrínseca de veure més enllà de l’horitzó; Marc Forné, obert, proper, simpàtic, el Marc Forné del projecte d’una Andorra del metro aeri, casinos, clubs de golf i motos de neu; Albert Pintat, elegant i irònic, amb la seva educació suïssa, contactes internacionals i cortesia a l’antiga; i naturalment, Jaume Bartumeu, des del bon principi semblant a un personatge de Thomas Hardy, personalitat forta, segur del seu destí i de la seva desconfiança en el món i, naturalment, enemic de si mateix, home de claredat d’idees i perseverança envejable... En l’ocasió improbable de poder influenciar l’elecció dels ministres, jo no dubtaria a fer-lo ministre del nou Govern. Ja que no podem tenir Imma Tor i hem desplaçat Marc Vila cap a la cartera de l’Interior, definitivament faria Jaume Bartumeu ministre d’Exteriors, i així donaria Economia i Turisme a Gilbert Saboya...

I ara ve Antoni Martí, una font d’inspiració i admiració per a la majoria dels joves (fins als quaranta aproximadament) que conec, i un gran misteri per a mi. ¿Com voldrà veure l’Andorra del futur? ¿Com estructurarà els seus projectes? Veig una persona tan rodejada d’amics i admiradors com el nou cap de Govern, i m’és difícil decidir qui són les seves persones de més absoluta confiança. Tothom li dóna suport, els dretes i els esquerres, i naturalment el centre menys defi nit... ¿Quin camí escollirà? ¿quines prioritats tindrà? Un gran misteri... un gran misteri. N’espero miracles; tots n’esperem.

(Publicat al BONDIA el 4 de maig del 2011)

El triomf de la joventut

Vaig anul·lar tots els compromisos de dijous, anunciant a la família que anava a veure el jurament dels nous consellers. «No m’ho puc perdre: Vicenç Mateu inicia la seva primera legislatura com a Síndic». «Mama, què és un síndic?», va preguntar la meva filla, intrigada. «El síndic és el president del Parlament d’Andorra», vaig explicar-li. «Molt bé!», i va aplaudir. De veritat, li va semblar molt bé, i a part d’això, és molt positiva i té sis anys. «Mama, aplaudiràs fort?», va seguir. «Sí, quan toqui aplaudir, aplaudiré fort». «I si aplaudeixes quan no toca?». «Doncs em faran fora». «Molt bé!» Així vaig prendre la ferma resolució d’aplaudir només quan tocava.

Per alguna idiosincràsia personal, em costa arribar puntual als esdeveniments públics, però per a la sessió del Consell General ja em tenien avisada: «Vés-hi d’hora, hi haurà molta gent». Així que a les 11:30 allà em tenien, en un banc de fusta, rodejada d’amics i familiars dels nous consellers. La majoria de les cares m’eren conegudes; les altres, les intuïa. «Felicitats», deien els uns als altres. «Ara, que ho facin bé», contestaven aquells als quals es felicitava, «que no és fàcil». «No és fàcil», els donaven la raó els primers, «que l’època és molt difícil». I afegien una frase per a mi enigmàtica: «Abans s’espardenyaven per a les eleccions; ara, els esclops, que siguin vigatans...» L’avantatge de viure en un món tan petit com és Andorra consisteix en tenir-nos a tots molt a prop. A les 11:40 a gent es començava a posar neguitosa: «Comencen ja?»

«Falten vint minuts», explicava Simó Duró a aquells qui eren al seu costat, «fins que no toquin la campana, s’espera. Llavors, quan toquin la campana, ja començaran les coses. Uns passen per aquí, i els altres, per allà. Jo m’estimaria més que tots passessin per aquí, com abans; sóc tradicionalista; conservador». A l’espera del començament de la sessió del Consell, em vaig assabentar que a la sala on hi ha síndics ara, abans, cap als anys cinquanta del segle passat, hi havia un col·legi francès, i un cop, «un presoner, pum, pum, pum, i va sortir per la sala del col·legi [...] Sí, una part era cort, i l’altra, era presó, i aquí sota, hi havia la cúria dels batlles». «Quins anys eren! Els anys de pau, de tranquil·litat...». «I tant, i tant».

Cap a les 12:00: «I ara, ¿què fan?». «Ara surten el conseller de més edat de Canillo i el més jove dels consellers. Comença el jurament, i després es fan els síndics». I va sonar la campana. «Puntuals, ¿eh?». «Clar, clar; és el conseller de més edat de Canillo qui l’ha de tocar». «Ara es col·loquen tots». «Sí, ara van entrant, avui per ordre alfabètic, i després es posaran per grups parlamentaris». Els periodistes ens tapaven la vista. «Ho veurem més bé a les notícies». «Sí, ells ho enfoquen bé, però des d’aquí, el sentiment és diferent; ser-hi és més interessant».

Martí Salvans, com a conseller de més edat de la parròquia de Canillo i, per tant, president, va obrir la sessió: «El Consell General, com a successor del primitiu Consell de la Terra, aviat complirà 600 anys...». Salvans parlava, i jo mirava les cares dels nous consellers, aquelles que podia veure, i potser ja em faig gran, però els veia a tots tan joves, tan plens d’il·lusió que semblaven universitaris celebrant la graduació. I aquesta sensació, la vaig tenir encara més forta quan es van posar els hàbits i els tricornis. Es van fer les votacions, i vam aplaudir molt fort i quan tocava –per al síndic, quan vam deixar d’aplaudir nosaltres, encara van continuar una estona els que eren a la sala dels passos perduts– i vaig pensar que aquest Consell d’entrada sembla ser un triomf de la joventut. El Consell s’ha rejovenit considerablement i tots els qui eren joves fa 18 anys –aquells sis consellers que havien estat consellers en la primera legislatura constitucional– ara són «els grans».

El públic al meu costat no parava de comentar. «Jo a les senyores, els posaria una ploma al tricorni», proposava un senyor gran. «Ja fas diferències!», li contestava la seva veïna, «els homes, una cosa, les dones, una altra». «És que hi ha diferències!» es defensava l’home, «i s’han de respectar...», però la seva interlocutora ja no l’escoltava i deia, admirant les noves conselleres: «Mira què xules!». Jo també les trobava guapíssimes. L’hàbit de conseller escau a tothom. Quant a Vicenç Mateu i Mònica Bonell, crec que tothom em donarà la raó que semblen haver nascut per fer de síndic i subsíndica, amb els bicornis inclosos. El contingut del discurs del síndic –conciliador, elegant, centrat en obrir els nous camins i no malmetre mai la dignitat de les persones, era immillorable.

L’època és difícil, els esperen decisions importants, però donen una imatge positiva: recordem que formen un Consell paritari i representatiu de la població i de totes les parròquies. Desitgem-los a tots molta sort i molts encerts en el nou camí. Seguint el discurs del Síndic, sigueu flexibles i capaços, savis i prudents, fidels a la societat i a la Constitució. Si així ho feu, bons andorrans sereu.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 29 d'abril del 2011)