dimecres, 15 de juny de 2011

Cent dies de glòria, o el ministre invisible

“No parlaré de política. No parlaré de política. No parlaré de política.” M’ho dic, i semblo Bart Simpson que copia les frases a la pissarra de la seva classe: “No ballaré sobre la tomba de ningú”. Encara no s’han acabat els cent dies de gràcia – o, com diu una personalitat política popular, “cent dies de glòria”. La majoria de les decisions del nou Govern, fins i tot aquelles que han provocat més controvèrsia (naturalment, els nomenaments, i no pas els horaris comercials, com hom podria pensar), tenen com a mínim alguns, i fervents, partidaris. La relació entre el Govern i el Consell no està, en absolut, pitjor que la típica picabaralla Govern – Consell del temps dels liberals. Amb l’ajuda de la Mare de Déu de Canòlich, els 22 del Ladislau Baró segueixen sent 22, i esperem que continuïn sent-ho.

Tot i que el cap de Govern s’ha quedat, temporalment, la cartera de ministre de Cultura, tothom entén que no la vol per sempre. Les apostes per si l’Ester Fenoll acabarà entrant al Consell o pas segueixen en força. Ara bé, ningú té clar si el misteriós ministre en potència, si és que s’amaga entre els consellers actuals, pertanyeria a la candidatura nacional o bé a la parroquial. Tal com estan les perspectives, no veig per què no hi tornen a posar a Susanna Vela, que trobo que ho feia molt bé. I si, per una raó o l’altra, la veuen massa pro-PS, sempre es podria proposar la cartera a Roser Bastida o Meritxell Mateu: tenen molta experiència política, i massa pro-PS, no ho són. També s’ha de tenir en compte l’equilibri parroquial. La rumorologia popular apunta que s’ha vist a Dani Armengol passejar per La Massana amb un aire pensatiu en busca d’un adequat ministre de Cultura – i hi ha apostes a veure qui hi troba. Encamp tampoc té ministre, però a ells (vull dir, a Ester Paris), com a mínim, s’ho han proposat.

Parlant d’Encamp – acabo de llegir que Josep Dallerès encara no sap si acceptarà el càrrec d’ambaixador davant el Consell d’Europa... És ben curiós com hi ha nomenaments que primer es fan públics i després resulta que el mateix nomenat encara no sap si accepta. A més a més, ja feia un parell de mesos que se’n parlava en un to de veu mig incrèdul, com si no ens ho acabéssim de creure per raons purament polítiques: perquè és militant del PS. Segons ens informa la premsa, ell mateix diu que si acceptés el càrrec, no creu que hagi de deixar de ser-ne militant. Això afegiria encara més varietat entre els càrrecs de confiança – de gent propera al PS, ja n’hi havia, però crec que seria el primer que en forma part, i que sempre hi ha ocupat un lloc destacat. Ara bé, no entenc per què diu que no es tracta d’un càrrec polític... I tant que ho és: si no ho fos, s’hi accediria per edicte. Tanmateix, coses de partits a part i tenint en compte que sí que és un càrrec de confiança, per fer-ho, Josep Dallerès és la millor opció que coneixem.

...I l’últim comentari d’avui: a l’entrevista amb el Diari d’Andorra, el 14 de juny, Jordi Alcobé diu una cosa que no m’agrada gens però és una veritat com una catedral. “Per poder conciliar la vida laboral i familiar has de tenir vida laboral, si no, no la concilies. I un gran problema és que hi ha molta gent a la qual la vida laboral se li està acabant.” Esperem que ens vagi millor amb aquestes 84 hores setmanals d’obertura. Sincerament, i gairebé desesperadament, esperem que ens vagi millor.

(Publicat al BONDIA el 15 de juny del 2011)