dimecres, 29 de juny del 2011

La mirada càndida

Fa més o menys dues setmanes de la relativament inesperada i probablement temporal desaparició de Càndid Arouet de l’escena social andorrana. Tinc entès que ha tornat a Londres. No m’ha trucat per avisar-me si ha tingut un bon viatge o no. Tal com és el seu costum, però, m’ha deixat múltiples missatges mig amagats que em troben un per un, a través dels amics que tenim en comú, notablement el vell company de ploma Iago Andreu. A força de descriure les aventures del Càndid a les contraportades de El Periòdic d’Andorra dels dimarts durant uns nou mesos, sospito que el Iago el troba a faltar com ningú: si fa o no fa, cada dia s’hi assembla més. Hi ha dies en què juraria que són la mateixa persona. Naturalment, és ridícul pensar-ho: físicament són força diferents, tot i que són gairebé de la mateixa alçada.

No em feu cas en això, però, ja que jo solc confondre les persones, i no tan sols em passa amb la gent que conec poc. Em tanco dins del món dels meus pensaments, i sense voler, sense malícia de la que fos conscient, no m’adono d’aquells que tinc just al costat. Diu en Josep, l’informàtic de El Periòdic, que em saluda pel carrer i mai no el contesto – i tinc tota la bona voluntat de saludar-lo. Segur que hi ha més gent amb qui em passa el mateix. Amb el Càndid, però, era encara més greu. Diverses vegades estàvem treballant al Plaza amb el Iago, transcrivint les contraportades dels divendres, i quan algú ens venia a saludar, el periodista s’excusava per l’absència del Càndid que, segons ell, tot just havia marxat – i de cop, m’adonava que no havia sigut conscient de la seva presència. Probablement, ni el saludava ni m’acomiadava la meitat de les vegades.

Tot i així, amb mi mai no havia perdut l’equanimitat de l’esperit i el bon humor. Em tractava d’espia – Déu sabrà per què, - i deia que sóc coetània de Thomas Hardy, però em tenia en certa consideració, parlava molt de mi, i fi ns i tot, segons el Iago, em tenia enveja. És poc probable que sigui cert. Tenia idees... estranyes. ¿Com ha pogut deixar l’Andorra on somniava amb tenir la reina d’Anglaterra de coprincesa, en lloc del copríncep francès, i el bisbe de Tarragona en lloc del bisbe d’Urgell (per posar-vos només un exemple)? ¿Què li ha fet marxar del país on reclamava la igualtat del síndic i el subsíndic al Consell, i els cònsols major i menor al nivell comunal? ¿Què l’ha propulsat a deixar de construir les barricades el dia 1 de maig? ¿Què se’n farà, a Londres? No crec que hi treballi – és home de fortuna independent – però, tot i tenint més diners dels que necessita, ¿com hi podrà viure, sense nosaltres? ¿Qui el voldrà descriure – i fer-lo viure – a les pàgines de la premsa londinenca? Al cap de poc, ¿no s’hi perdrà, entre la gent diversa?

Jo vull que torni. No puc pas dir que ens haguéssim conegut tan bé com es coneix la gent propera, però vull saber-ne més. Que parli de les coses que ningú més no sap veure, i si no són certes, que en parli igualment.

Tot i que Càndid Arouet es va fer molt famós a Andorra, entenc que pot haver-hi lectors que s’acaben d’assabentar del seu pas triomfant per Les Valls. En aquest cas, han de visitar la web de El Periòdic d’Andorra, secció Contraportades, apartat La mirada càndida. Allà s’explica tot.

(Publicat al BONDIA el 29 de juny del 2011)