dimecres, 22 de juny de 2011

De congressos i línies programàtiques

Acaba de passar el Congrés del PS, i cap al moment de la publicació d’aquest article també haurà passat el Congrés fundacional del DA, del qual encara no sé res de concret. M’ho impedeix la distància temporal entre aquell qui escriu els articles i els seus lectors: per a vosaltres, dimarts a la nit és “ahir”; per a mi, ara mateix, és “demà”, i confesso que, de cara a demà, m’agradaria que DA es consolidés com a partit polític, en lloc de seguir sent un plataforma que uneix una multitud de punts de vista relativament dispars. Voldria poder associar Demòcrates per Andorra amb una ideologia definida i recognoscible, encara que això signifiqui que es tractaria d’un col·lectiu menys multitudinari que la inicial “onada taronja”.

Avui en dia, de cara a les eleccions comunals de finals de l’any, tenim la sensació d’estar davant de dos interlocutors poc definits (encara no sabem a quines parròquies es presentaran les llistes dels Verds d’Andorra, però en tot cas es tracta d’un partit minoritari amb poques possibilitats de guanyar, i per tant em concentraré en la dicotomia DA-PS). DA té molts punts d’avantatge. La vella herència dels liberals, el fet de ser considerats “de dretes”, ho és, perquè per caprici de la història, la paraula “dreta”, al món actual, sona bé. Fes-te “de dretes” i et sentiràs més pròsper. Fes-te “d’esquerres” i et retrauran tot el que tens. El segon avantatge, molt més important que el primer, és la “marca” que s’ha creat durant les eleccions, la sensació d’un sòlid equip en lloc d’una piràmide jeràrquica inamovible, d’un respecte a la diversitat i la ferma convicció que cap home no és més que un altre home. Esperem que aquest esperit d’equip i de democràcia hi continuï regnant. Els altres avantatges són el fet d’haver guanyat al nivell nacional, el do de gents de la majoria de les figures clau de la formació, les expectatives de canvi i de bon ambient que s’han creat. Tot i així, espero veure – si no en aquest mateix Congrés fundacional, molt aviat – unes línies programàtiques clares, una opció ideològica a la qual la gent es pugui unir si la comparteix.

Les meves expectatives quant a PS, en aquest aspecte, eren força semblants. És cert que un debat ideològic de refundació del PS proposat per la cònsol major d’Andorra la Vella Rosa Ferrer hauria pogut arribar a la dissolució total del partit existent, i tal com va comentar l’ara president del partit Victor Naudi, influir en el resultat de les eleccions comunals que s’apropen. Tanmateix considero que s’ha perdut l’oportunitat de crear una cosa nova, un nou començament, una nova il·lusió, un corrent ideològic més coherent i conseqüent que el PS existent. Tot demostra que als integrants del partit els faria falta una nova empenta per poder lluitar pels seus ideals, i una clara definició, o redifinició, dels ideals comuns. Només 103 dels 417 afiliats van ser presents al congrés: la nova executiva necessitarà un gran esforç per atreure gent nova i noves idees al vell partit. Per a que un partit funcioni, és necessari – i ho dic tant de cara al PS com de cara a DA – que hi hagi claredat, estructura i llibertat d’expressió.

La fragmentació de la societat andorrana és proverbial i no necessitaríem trenta partits petits. Però dins de les nostres possibilitats, tenir els partits ben estructurats, ideològicament definits, i sobretot, democràtics i altament respectuosos amb l’esperit d’igualtat entre els seus afiliats, seria positiu per a tots. Necessitem unir les nostres forces; però per fer-ho, necessitem saber qui som, amb qui estem, i què ens fa estar junts. Per començar a canviar el nostre petit món, hem de saber com el volem canviar exactament; per això, tenir clar les línies programàtiques i ideològiques de tots els partits és especialment important.

(Publicat al BONDIA el 22 de juny del 2011)