dimecres, 13 de juliol de 2011

Vladivostok

Vladivostok significa mandatari de l’Est, i està situat a la riba occidental del mar del Japó. No ens vam allotjar a la ciutat, crec que érem a uns cinquanta quilòmetres d’ella. Deien que des d’allà on es trobaven els campaments d’estiu, es podien veure els japonesos. No crec haver-hi vist cap japonès; potser era broma, i no tinc sentit d’humor. Això no significa, crec, que em manqui el talent per a la comèdia: el que no tinc és el sentit de l’humor aliè. Hi ha gent que només paeix bé els plats de casa seva; de manera similar, al terreny de les bromes, només em trobo a gust amb els acudits que ja conec. En tot cas, les illes japoneses no eren gaire lluny. Ara que estic escrivint, em sembla tenir un vague record de la silueta d’una d’elles.

Recordo haver passat moltes hores a la vora del mar, tota sola. Es deu tractar d’una memòria falsa, i, si no ho és, d’una evidència preocupant de la gran llibertat que hi teníem els nens. Amb tota probabilitat, hi havia més gent: tot simplement, m’he oblidat de la seva presència. Recordo les marees: a certes hores del dia, el mar se n’anava uns vint o trenta metres més enllà, i en altres hores tornava. Les petxines, a la vora del mar, eren enormes, enormes; mai he tornat a veure petxines tan grans a altres platges del món. N’hi havia de totes les formes possibles, eren rodones i corbades i de totes les variants de blanc, taronja, marró i gris. En feia col·lecció. A l’hora de tornar a casa –unes dotze hores amb avió, comptant-hi l’escala– devia tenir a la maleta uns tres o quatre quilos de petxines i pedres petites.

Tots els nens als campaments parlaven rus com jo, sense accent que trobés forà ni paraules especialment estranyes, però aproximadament la meitat, d’entrada, em semblaven mongols o xinesos. Ulls negres de forma d’ametlla, cabells negres, un nas petit: eren molt guapos. Jo, al seu costat, semblava una àliga despentinada d’ulls blaus, descolorits. A les regions de les quals venien, la població era budista o musulmana i, a part del rus, parlava altres llengües. Ja saps que Rússia és un país d’una gran diversitat lingüística: s’hi parlen més de 100 llengües, i el tàtar, per exemple, és llengua materna de més de 5 milions de persones.

Recordo la boira. Recordo una ciutat grisa, freda, salada, portuària i militar, una ciutat dels records fets de pell d’animals del bosc. D’aquests, en vaig comprar un, molt car per a mi, a l’edat de 12 anys. Era una mena de coala de pell de visó, un objecte patèticament inútil de tres colors: marró, blanc i negre, totalment pla i amb un trau a la part de darrere, per penjar-lo a la paret. El vaig acabar regalant a l’àvia materna, la Maria, i la seva filla, la Nina (per a mi, la tieta). No els va agradar.

De la ciutat en si –de les drassanes, del submarí, del monument als mariners revolucionaris– te’n parlaré en una altra ocasió. Quan vaig començar a escriure, estava segura que des dels dies que descric havien passat quinze anys, i em semblava que era molt. M’he despistat un moment i, de sobte, veig que ha transcorregut un quart de segle. Un quart de segle.

(Publicat al BONDIA el 13 de juliol del 2011)

2 comentaris:

Boladevidre ha dit...

M'agrada aquest pas per les memòries, falses o certes, en que guardem els dies daurats de la infància. Juntament amb el relat sobre Leningrad/Sant Petersburg m'han fet sentir la delicadesa dels teus records.

Alexandra Grebennikova ha dit...

El viatge per les memòries és un dels viatges més agradables que pot haver-hi. Gràcies per llegir-me, per compartir les meves dèries i records.