dimecres, 20 de juliol de 2011

En record d'un poeta que no va marxar a París

Quan jo tenia quinze anys, tenia una guitarra, cantava cançons, i tots els que m’estimaven les volien sentir. Entre les cançons que cantava, n’hi havia una que parlava dels poetes que deixen la pàtria i, en perdre la pàtria, es perden a si mateixos. Era, si fa o no fa, una de les múltiples versions de la famosa llegenda del cavaller que treu força de la terra mare. Si no la pot tocar, perd la força i la vida, perd l’honor i el combat. Als països llunyans –a la versió de la cantautora, a París, perquè París és el lloc on, en l’imaginari rus, emigren els poetes– una esperança desfeta, com diu Pere Quart, porta una recança infinita.

Ja fa vint anys que vaig deixar els meus boscos. Les copes dels pins, que des de sempre havien crescut més ràpidament que els nens, s’han perdut de la vista humana. Arbres màgics de troncs enormes, de branques rugoses, els pins de la meva infància ja pertanyen al reialme de la imaginació. Les ciutats han canviat, els carrers han canviat, i poca gent em reconeixeria al llindar de la casa que antany era meva. Aquell poeta entre nosaltres que ens semblava un geni –i potser ho era– no va arribar a l’edat dels trenta anys. Va ser assassinat per uns desconeguts – uns "sense sostre"– als carrers de la ciutat de Volgograd; li van trencar el crani i es van emportar les seves botes. Els altres amics viuen, escriuen, respiren. La majoria hem emigrat a llocs del món on la pobresa i la riquesa no formen un contrast tan desvergonyidament grotesc com al país que ens alletava. Contràriament als pronòstics, hem sobreviscut a la llunyania. La cantautora russa hi posava més pa que formatge. Si és cert que la terra de les teves primeres rialles et dóna la força, dubto molt que s’acabi, que algú te la tregui a voluntat. La terra mare és tota la terra; el poeta s’adapta a llengües desconegudes.

Tal volta m’equivoco. Tinc tota la seguretat que m’equivoco. Allò que s’adapta a tot és la mediocritat, grisa, sorda, sobreviscuda dins de la seva bola de cotó. Un geni, abans de deixar la pàtria mare, s’hi hauria mort, hauria fet camí cap a la pàtria celestial, que, al cap i a la fi , deu ser la mateixa. Un geni es quedaria amb el seu poble, allà on, per desgràcia o per fortuna, el seu poble es trobés... No triaria el refugi dels cels estrangers, no optaria per la salvaguarda de les ales alienes. Un geni no optaria per la tranquil·litat d’un exili voluntari..., però no ho som, i per això, vivim, arrastrant els dons escassos, exercitant les veus ronques. Al llarg del camí que he traçat s’han quedat tota mena d’amors perduts: pins, terres, amics i poetes. No els veuré mai més, i amb les línies maldestres que les dedico, no cobraran mai vida. No la hi tornaré, però no per això deixaré d’intentar-ho. Els descriuré, els redescriure, fins que sàpiga recitar de memòria l’eterna cançó dels amors perduts. Per això, per adormir-me, a la nit més fosca, recitaré les paraules d’un geni de la terra que em té mig adoptada. Per això, allà on em porti la vida,
no em moriré d’enyorança
ans d’enyorança viuré.

(Publicat al BONDIA el 20 de juliol del 2011)

5 comentaris:

Boladevidre ha dit...

Una pàtria feta a la teva mida... la infància i la teva fidelitat.
On siguis t'acull la teva pàtria encara que en sigui una altra, encara que sigui estrangera, i tant petita que la somniïs completa.
Molt bonic el teu relat/reflexió, molt sensible. Sàpigues que els habitants de la teva nova pàtria també et faran costat si els apropes la teva. I és el que fa el teu relat, apropar-me a la teva pàtria, fent-la també una mica meva. Et deixaré un regalet al facebook!

Alexandra Grebennikova ha dit...

Mil gràcies... i també per "Corrandes de l'exili" cantades per Ovidi Montllor. Intento posar l'enllaç aquí, no sé si em sortirà: http://www.goear.com/listen/f628bc8/corrandes-dexili-ovidi-montllor

Boladevidre ha dit...

Sí. L'enllaç funciona...

Alexandra Grebennikova ha dit...

:-)

vidzee ha dit...

Hello! Usted tiene un sitio interesante. Es agradable para visitar aquí.