El somni d'una nit d'estiu

Començo el dia llegint les declaracions de l’encara director general de Grandvalira, José Blanco, que la recaptació que es fa durant tota la temporada estiuenca equival a la d’un cap de setmana d’hivern. Clar i concís. Vivim de la neu. Si totes les prediccions, tant optimistes com pessimistes, es compleixen, un cop més estem a punt de convertir-nos en un país fantasma que s’adorm al mes de maig i es desperta a l’octubre. De fet, ja ens hi hem convertit. Com una mena d’os confós que passa l’estiu somniant amb l’alegria d’hivern, una cigala mutant que canta durant els mesos de fred i es mor de gana quan arriba la calor, estiuejarem, hivernarem, en fi : farem el que podrem fins que tot es torni a gelar i ens vinguin a visitar els estrangers, ocells migrants de benestar i esperança.

És una negra nit i, com sempre, t’escric. Si visquéssim al bell mig d’un conte de fades, o si forméssim part d’una pel·lícula feta a la plana de Califòrnia seria el moment perfecte per canviar el destí del protagonista. Seria lògic imaginar-nos Antoni Martí que va a la muntanya i es troba la Dama Blanca rodejada de menairons i tamarros (mig desacreditats per un bloc batejat amb el seu nom, però igualment existents), que li regalen superpoders concentrats en forma de Narcissus poeticus o, si ho preferiu, astrància, la flor amb pètals punxeguts. ¿Com ens salvarem de la desesperança, al mig del nostre somni peculiar de la interminable nit d’estiu? ¿Quin esforç d’imaginació ens cal per fer-ho? Miro la llista de ministres i em pregunto quin seria el més idoni per vendre l’ànima a la Mestressa de la Muntanya a canvi d’un miracle. El cap de Govern hi guanya.

N’espero miracles... Suposo que, fins a un cert punt, tothom n’espera. Representa una rara avis, un exemple quasi desconegut de polític gairebé universalment estimat. Tanmateix, confesso haver esperat miracles de tots els caps de Govern successius des del primer moment del meu interès per Andorra. Començant per Òscar Ribas, qui encara ara, als seus setanta-quatre anys i retirat de la política, m’intriga, amb la seva filosofia vital barreja de Lao zi i Sèneca, caràcter coratjós, estudiós i distant i la necessitat intrínseca de veure més enllà de l’horitzó; Marc Forné, obert, proper, simpàtic, el Marc Forné del projecte d’una Andorra del metro aeri, casinos, clubs de golf i motos de neu; Albert Pintat, elegant i irònic, amb la seva educació suïssa, contactes internacionals i cortesia a l’antiga; i naturalment, Jaume Bartumeu, des del bon principi semblant a un personatge de Thomas Hardy, personalitat forta, segur del seu destí i de la seva desconfiança en el món i, naturalment, enemic de si mateix, home de claredat d’idees i perseverança envejable... En l’ocasió improbable de poder influenciar l’elecció dels ministres, jo no dubtaria a fer-lo ministre del nou Govern. Ja que no podem tenir Imma Tor i hem desplaçat Marc Vila cap a la cartera de l’Interior, definitivament faria Jaume Bartumeu ministre d’Exteriors, i així donaria Economia i Turisme a Gilbert Saboya...

I ara ve Antoni Martí, una font d’inspiració i admiració per a la majoria dels joves (fins als quaranta aproximadament) que conec, i un gran misteri per a mi. ¿Com voldrà veure l’Andorra del futur? ¿Com estructurarà els seus projectes? Veig una persona tan rodejada d’amics i admiradors com el nou cap de Govern, i m’és difícil decidir qui són les seves persones de més absoluta confiança. Tothom li dóna suport, els dretes i els esquerres, i naturalment el centre menys defi nit... ¿Quin camí escollirà? ¿quines prioritats tindrà? Un gran misteri... un gran misteri. N’espero miracles; tots n’esperem.

(Publicat al BONDIA el 4 de maig del 2011)