dijous, 26 de maig de 2011

Sons, tristeses, camins

A Marc Vila Amigó

Corren temps difícils per escriure odes, i t’escric una carta. A través de les cartes, ens reconstruïm en la nostra essència, tal com som quan ens somnien els déus. Em llegeixes avui i és dimecres, però quan estava teclejant aquesta frase, al rellotge del meu portàtil era la una de la matinada del dimarts dia disset. Feia una hora que havíem deixat enrere el primer dia de la vostra nova era. Era el dia del nou començament del camí pedregós de la política activa: no hi ha vies polítiques més actives que les vies de l’autoritat.

Els últims dies, per a mi, s’havien desenvolupat al voltant de les notícies del Síndic, de les informacions de la caiguda perillosa, el casc trencat, la bicicleta corbada i el Síndic ingressat a la UCI primer, amb un pronòstic encara incert, i després en planta, amb punts a la cara, tres costelles trencades i aire al pulmó, en observació i amb calmants, i tot això no obstant, amb ganes de tornar al Consell el més aviat possible... Els dos el vam anar a veure, en instants diferents: el Síndic de la bicicleta és el Vicenç, a qui tots desitgem una prompta recuperació i molta força, i ànims. El Sr Síndic dels primers discursos sentits i sincers. Just en sortir de l’hospital, vaig anar al Govern a veure’t jurar com a Ministre. Mentre tu prometies guardar el secret de les deliberacions del Govern, et seguia – a través de la multitud – amb ulls alegres.

Marc, poca gent recorda que el meu sobrenom de Russa Optimista era, de fet, creació teva. Pocs saben que vas ser el primer qui em va publicar. Poc després va arribar Carles Naudi d’Areny-Plandolit, amb la proposta d’escriure al BONDIA on em llegeixes ara mateix, després Jaume Ramisa amb la idea de la creació del Fòrum.ad, i ja més endavant, les col·laboracions a El Periòdic d’Andorra, conjuntes amb el brillant Iago Andreu... Ara bé, el Diari d’Andorra va ser el meu primer lloc de publicació, i hi vaig ser amb la teva ajuda. Fa tres o quatre anys, anava a veure’t al despatx, llegies els meus primers textos – la majoria van ser publicats, més endavant, com a columnes, en un o l’altre lloc, - i et veia somniador, agosarat i noble, i m’imaginava que no hi havia ningú al món sencer que no t’estimés profundament. Potser fumaves massa – a part d’això, eres perfecte. Em feies un cafè i em parlaves de Vincent Cespedes i la felicitat, de Rawls, de iusnaturalisme, dels traïdors, dels dons, de la legislatura postconstituent, del mossèn Ballarín, de Sant Francesc que havia vingut a Andorra, i de la pel·lícula dels gira-sols: ¿ho recordes?..

La meva idea de la Justícia com a ministeri per administrar es limita a la informació que hom pot treure d’un any de carrera de Dret. En sé molt poc, i sé que no és fàcil. Havent tocat el tema de l’imperi de la Llei, confesso de passada que a l’oficina tinc mig prestatge ple de llibres que t’he robat – però sempre amb el teu consentiment i amb ànims de tornar-los: d’això se’n diu agafar-los en préstec. Encara em costa parlar-te com a un Molt Il·lustre. Fa un no-res, escrivíem poemes a quatre mans, dels oceans i dels tambors, de sons, tristeses i camins. Ara t’esperen decisions crucials, i et desitjo sort. Sort i salut, perspicàcia, sobrietat i molta calma. Idees: bones. Col·laboradors: hàbils. Enemics: ineptes. Amics: vertaders. Per tot allò que pugui valdre el suport d’una russa optimista – te’l dono amb aquestes paraules, i en dono fe. T’espera molta feina. Que siguis tu mateix, i que tinguis cap clar, mirada freda, esperit de confiança i cor sincer.

(Publicat al BONDIA el 18 de maig del 2011)