dijous, 12 de maig de 2011

El retrat de Paul Éluard

George Orwell deia que Salvador Dalí era un bon dibuixant i un ésser humà repugnant, i que la segona cosa no anul·lava i no modificava la primera. Es referia a la coqueteria de l’artista amb dictadors i dictadures, però quan la liquida realitat del geni empordanès, corrompuda per formigues i poblada d’elefants absurds, sempre a punt de dissoldre’s en un no-res o en un crit, va entrar per primera vegada als meus malsons, jo no ho sabia. Al·la Drozdova, dissenyadora de moda i amiga de la meva mare, era una addicta als móns del nou Prometeu de Portlligat. Amb ell, estudiava la vida com un alquímic estudia els verins. La dissecció del temps com a substància corrosiva, digna d’exploració immediata, l’obsessionava.

Jo tenia catorze anys, i tots vivíem en una ciutat quasi permanentment gelada, amb les albes liles més boniques que he vist mai, probablement degudes a la densa contaminació atmosfèrica del nostre barri industrial. Recordo aquelles albes, vistes diàriament a les vuit del matí dels hiverns des de la quarta planta de l’escola secundària anglesa: als hiverns, es feia de dia molt tard, i el cel uniformement fosc de sobte adquiria matisos d’aquell color violeta predominant, barrejat amb rosa i taronja.

L’escola pictòrica predominant de la nostra regió era el realisme socialista, l’objectiu principal del qual semblava ser el gaudi del treball físic fet per persones asexuades amb cossos de campions olímpics. La força moral dominava els defectes del cos. El suposat bé públic – el bé “del poble” – s’alçava sobre el bé privat, pràcticament inexistent. Les funcions corporals, incloent-hi la generació d’éssers humans, teòricament estaven dominades per la severa disciplina de l’esperit. La inexistència d’una persona privada, dissolta en una nació guanyadora, portava a la idea de la trivialitat del temps i de l’espai.

La bandera roja damunt de tots els edificis cridava a oblidar els perills de la vida, i enunciava la falsa conquesta del temps. També proclamava el triomf de la classe obrera, però nosaltres – i els nostres amics – érem qualsevol cosa menys proletaris. Jo, una nena puritana amb obsessió perfeccionista, em desesperava veient com unes senyores burgeses, elegants i altament convencionals podien admirar “El joc lúgubre” o “El gran masturbador”, o fins i tot l’estranyíssim retrat de Paul Éluard... Em deien que el retrat devia representar la continuïtat de l’amor del poeta per a la seva dona russa, Elena Diakonova, que tots coneixem com a Gala.

El retrat d’un poeta surrealista, que semblava un militar guardonat amb una mà esquelètica i ferit amb un plàtan, s’acompanyava de la història de la seva tumultuosa relació amb l’esposa que en el mateix moment de realització del retrat, estava deixant el marit retratat per l’artista que el retratava, per tornar a tenir relacions amb l’ex-marit un cop s’hagi casat amb l’artista... El mutilat braç dret del poeta era un peix rosat que es convertia en una cara que vomitava formigues. Darrera seu, al cel ben blau que en la part de baix del quadre es convertia en un color semblant al de les meves albes natives, hi havia un peix lleó que es burlava de l’espectador en companyia d’un cap obert sense gaire cervell a la descoberta.

Una mena de musa, de màscara de la tragicomèdia o d’un molt embriagat bust romà acaronava la galta esquerra del lletraferit surrealista, i un altre lleó, sota seu, es treia la llengua, i el mateix poeta era un bust, amb dues mans entrellaçades allà on els bustos tenen la base o l’hipotètica cintura, i sota seu, tot era mar o terra, amb dues petites figures amb un triangle foradat i ombres vives, que caminaven per mar o per terra, volent-se escapar del malson d’uns cabells fossilitzats i larves gegants entre les quals el pintor els condemnava a viure. Lluny, lluny enllà, hi havia una altra figura... o dos.

És un retrat aterrador. El torno a mirar. El temps ha passat, i fa molt que no veig la ciutat de les albes liles que, en un moment donat, va substituir les banderes vermelles per àligues bicèfals. El temps ha rigut de nosaltres, dels nostres amors, de les nostres creences, ha envaït els nostres somnis, ha penetrat els nostres teixits. Ulls buits, mans primes, orelles plenes de formigues, em desperto entre mar i terra. Ja no sóc ni jove ni gran, ni amant ni poeta, ja no sóc jo mateixa. En un atac de bogeria, celebro el gran plaer de ser Salvador Dalí.

(Publicat al BONDIA el 12 de maig del 2005)