dimecres, 27 d’agost de 2014

Viu, gentil arç blanc

Viu, gentil arç blanc
Crataegus monogyna


Quan vaig començar a aprendre el castellà, tenia setze anys i vivia a l’apartament de la cosina de la meva àvia. Era un pis d’una sola habitació, o de dues peces, com deien i crec que segueixen dient a Rússia: a banda del bany i la cuina, tenia una mena de despatx on vivia, llegia i dormia la cosina de la meva àvia, i un gran menjador amb una gran taula, un moble i dos llits. En un dels llits, hi jeia la mare de la meva amfitriona, a la qual li dèiem la tieta Nina: feia anys que no reconeixia a ningú i li deia “mama” a la seva filla. No sé quina dolença devia haver destrossat la seva memòria d’anciana, convertint una senyora elegant i enjoiada que jo recordava dels anys anteriors en una malalta confosa i atemorida que a les nits maleïa als malefactors despietats que, al seu parer, l’havien ficat en aquell lloc per a ella completament desconegut.  No tenia noció de que es tractava de l’indret on havia viscut quasi tota la vida, on va morir el seu home: de vegades resava, de vegades plorava, i naturalment no tenia ni idea de qui era jo. Jo vivia i dormia al racó oposat del saló. Ignoro per què, però sense dubte amb les millors intencions del món, els meus pares havien insistit d’instal·lar-m’hi en lloc de deixar-me viure a l’alberg estudiantil amb la resta dels meus companys. En tot cas, hi vaig passar uns mesos esgarrifadors, intentant treure’m del mig i no destorbar a les pobres senyores, sense cap èxit. Quan s’acabaven les classes, anava a l’enorme Biblioteca de la Literatura Estrangera, situada a prop de l’estació de metro Taganka, i aprenia el castellà. Tenia una predilecció especial pels cursos fonètics, que consistien en repetir frases senceres que no entenia per millorar la pronunciació, i per cançons del “romancero popular español”. Del curs fonètic, se’m van quedar a la memòria dues frases: “Era una vaca que había vivido mucho” i “Roma era un proyecto de organitzación universal”. Al a mesura que vaig aprendre a distingir  les paraules del “romancero”, vaig descobrir que tothom s’hi moria, o s’estava morint, o estava mort o com a mínim, es trobava en parador desconegut. Aquesta situació estava en harmonia perfecta amb el meu estat d’ànim general, i vaig aprendre a cantar i tocar les cançons que sentia, només per descobrir, anys més tard, que a ningú dels espanyols que he pogut arribar a conèixer els interessaven els romanços castellans dels segles XVI i XVII. El romanç del “conde Olivos”, o “conde Niño”, en altres versions, parlava de dos amants que no van poder ser mai junts i van morir, una mica com Romeo i Julieta. El que ens interessa aquí, però, és la continuació de la història: “A ella, como hija de reyes,/ la entierran en el altar,/ y a él, como hijo de conde,/ cuatro pasos más atrás.” Bé, coses de desigualtat a l’aristocràcia medieval. L’amor, però, ho venç tot: “De ella nació un rosal blanco, / de él nació un espino albar,/ crece el uno, crece el otro,/ los dos se van a juntar.” L’arç blanc, cirerer de pastor, espinalb, albespí, es va entrellaçar amb un roser silvestre. La mare reina, enutjada, va donar l’ordre de tallar-los.  Les ànimes dels joves es van convertir en dos bonics ocells. ¿Què passa, però, amb l’ànima de l’arbre? Diguem-li doncs, en les paraules del “príncep dels poetes”: «Or vis, gentil aubépin,/ Vis sans fin,/ Vis sans que jamais tonnerre,/ Ou la cognée, ou les vents,/ Ou les temps/ Te puissent ruer par terre.».


(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 12 de maig de 2014. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)