dijous, 28 d’agost de 2014

EL Camí de la Senyoreta

Sóc tot un cofre de records que em lliguen a la parròquia de Sant Julià. M'hi he graduat i m'hi he llicenciat, hi vaig presentar el meu primer llibre, fa anys que hi treballo d'examinadora d'anglès a l'època dels exàmens oficials que organitza el British Council. Hi he anat, durant dos anys, a classes de ioga kundalini (i us he de confessar amb molta confiança que des d'aleshores em sento una mena de filla adoptiva d'un sant forà anomenat Guru Ram Das) i a classes de balls llatins.
M'agrada l'ambient de poble que hi regna, les seves cafeteries i els seus restaurants, i si mai vaig a l'òptica, solc baixar a La Creu Verda. He escrit articles sobre la grandíssima majoria d'exposicions del sempre estimat Museu del Tabac. Això ja a banda del fet que molts admirats amics meus hi viuen (amb una abraçada sobretot per a Sergi Mas), de que el meu sogre s'hi encarrega de l'escudella de Sant Sebastià, i que vaig rebre la proposta de casar-me amb el Jordi a la festa major de Sant Julià de l'any 2000. Tot i així, m'hi sento forastera.
M'hi sento tan fora de lloc com se'n podria sentir un català natural de Sabadell al poble de Staropixminsk, a prop de Beriòzovsk, escenari d'innombrables escapades boletaires de la meva infància. Russa de naixement i encampadana d'adopció, mai he sabut pujar a Canòlic amb la mateixa naturalitat, devoció i sentit de pertinença amb els quals pujo a Meritxell. Mai he baixat a Sant Julià just per passar-hi un matí, com de vegades pujo a Ordino: sempre que hi vaig, m'hi porta feina o estudi, coses de salut, art o amistat.
Per això, malgrat el fet que els senders de la parròquia m'exciten la curiositat, no hi vaig, encara no he trobat una excusa apropiada per començar-los a explorar. Un dels camins que recordo de les poques visites que hi he pogut fer és el de la Senyoreta. La Senyoreta, closa en una «famosa pedra» enmig del bosc entre Auvinyà i Juberri, és la Dama Blanca, l'esperit venjador encarnat en un cos de dona d'una bellesa esplendorosa, protectora gelosa de les Valls. Poca cosa en sé a banda de la seva reconeguda tendència de convertir els homes opressors en llops ferotges.
Entre les divinitats antigues, inamovibles, implacables, sempre he estimat aquelles que se suposa que són dones. Em donen força, tenacitat, m'ajuden a mantenir-me ferma als meus propòsits. Als camins de muntanya, m'agrada veure-hi plantes que tenen punxes. Punxes i color, si pot ser. Plantes amb personalitat. Les punxes les necessiten per protegir-se del món.
Una part del Camí de la Senyoreta està alineada amb arbustos d'argelaga: ginesta escorpí, ginesta espinosa. No serveix per fer llenya, no escalfa, i per això se'n va dir: «Foc d'argelaga, foc de rialla». Els grans matolls d'argelaga es feien servir antigament per treure el sutge de les xemeneies. Les seves flors s'utilitzaven per tenyir els draps de color groc.
Al bloc Herbari del Gran Penedès he trobat una petita llegenda referent a aquesta planta, procedent d'A. M. Alcover: «El dimoni, com va veure que Déu havia fet la preciosa i airada ginesta, volgué fer-ne una d'igual, i li sortiren les flors semblants a la ginesta, petites i sense olor, i la planta plena de punxes; això va ser l'argelaga».
Se sol considerar que és una planta que floreix en primavera, pels voltants de la Setmana Santa, però de fet, pot florir en èpoques diferents, de gener a juliol, segons l'any, canviable com l'amor i plena de punxes com la vida. «Quan l'argelaga floreix, l'amor creix», diuen aquells qui en saben.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 14 de juliol de 2014. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor).