dijous, 28 d’agost de 2014

Els nenúfars del jardi de Giverny

Jo coneixia els nenúfars dels quadres de Claude Monet. La meva mare era una gran amant dels impressionistes i col·leccionava els seus àlbums, i li feia molta gràcia que jo, de petita, conegués tots els quadres i els seus noms. Sempre he tingut una preocupació gairebé malaltissa per agradar a la meva mare, per complaure-la, per complir amb els seus desitjos i expectatives. No sé si jo, quan tenia set o vuit anys, realment preferia les obres dels impressionistes a còmics per a infants, però els gustos de la mare eren la guia dels meus gustos, no hi havia opinió més docta que la seva. Els nenúfars del jardí de Giverny formen part dels records d'aquells anys com si hagués compartit casa amb Monet just al costat del seu estany de plantes exòtiques, i gaudit de les variacions de llum conjuntament amb ell. El meu quadre preferit tenia un salze inclinat sobre l'estany i els nenúfars una mica lluny. Eren blancs. No els havia vist mai a la vida real: no crec que creixin als Urals, i si hi creixien, no ho sabia. El meu primer encontre més físic amb ells va esdevenir en un poble a prop de Moscou, on uns amics nostres tenien una casa, una barca de pescadors i uns quants ruscs. Les fulles llargues i brillants dels nenúfars tenien forma de cor. Flotaven damunt de l'aigua, i protegien als peixos. També servien de lloc estratègic en el qual les petites granotes esperaven la seva presa.
Els nenúfars provenen d'Àfrica i d'una part d'Àsia. Creixen en aigües de considerable profunditat, ja que les seves arrels són molt llargues: poden arribar a més de quatre metres. S'ancoren al fons dels estanys amb les arrels i una part de les tiges. A la poètica tàmil, les seves flors simbolitzen el dolor de la separació i es relacionen amb la imatge del sol que es pon. Els nenúfars es cultiven des d'un temps immemorial, des dels albirs de les primeres civilitzacions quan els homes van començar a rodejar-se de coses boniques i d'estanys que al Japó i a la Xina, per exemple, eren veritables obres mestres. També trobem la menció del cultiu dels nenúfars als documents de 2.500 anys d'antiguitat que ens parlen de la cultura inca.
El nom llatí dels nenúfars és el mateix que el de les nimfes, els genis femenins benignes als mortals: és una paraula que significa núvies. A la mitologia egípcia, el nenúfar es considerava una planta sagrada, ja que obria els seus pètals amb el sol i els tancava fora de la seva presència. Els faraons tenien una predilecció especial per aquestes plantes, i hi ha textos antics en els quals se cita que Ramses III, per exemple, feia construir llacunes per mantenir-hi nenúfars i altres espècies aquàtiques. També era la flor preferida de la deessa egípcia Hathor, l'encarnació de la lluna. Hathor ,»la Senyora de la flama d'or», filla de Ra, es representava com una dona amb orelles de vaca, o amb banyes de vaca amb un disc solar per mig. Era la deessa de l'amor, de la maternitat, de l'alegria, la dansa i les arts musicals.
Les flors dels nenúfars són de colors diferents segons la varietat, i s'assemblen a flors de lotus. Floreixen durant quatre o cinc dies, i durant el primer dia de la floració la seva olor s'assembla a la de brandy. Es poden observar als jardins de Mossèn Cinto Verdaguer a Barcelona, a l'estany dels jardins del doctor Figueres a Girona, als marjals de Xeresa i Nules a València.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 16 de juny de 2014)
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.