dimecres, 27 d’agost de 2014

Raves amb kvass

Si som el que mengem, el fet de canviar de país i canviar de dieta et converteix en una altra cosa. Una altra persona, naturalment. No sé fins a quin punt em ve de gust tornar a les arrels, i sóc conscient de que aquell qui forma una família lluny de la terra dels avantpassats ja deixa enrere el sòl que l'ha alimentat.
Arribem a formar part d'un nou paisatge a través dels nostres fills. Quan la Laura diu «sóc russa» als nens amb els quals juga al parc, nens andorrans, d'Escaldes, se'm fa estranyíssim, no és conscient fins a quin punt no ho és, no és russa en absolut. Els russos no perceben com a «seus» ni tan sols a aquells qui han marxat, com jo, per viure a l'estranger: encara menys, als seus fills. Tot i així, depèn d'on has marxat, de si el país en qüestió es percep com a una zona de predominant influència russa. Un rus que viu a Letònia segueix sent rus, en la visió dels russos. Un rus que marxa als Estats Units deixa de ser-ho al cap de pocs anys, i no sé si hi juga un paper important el fet que els americans de grans ciutats accepten a tothom com a americà, sobretot als nens dels immigrants. Fins a un cert punt, em sap greu el fet d'haver creat, per a la meva filla, l'etern dubte del tipus «què sóc», «qui sóc», amb el qual viurà sens dubte. És fàcil viure quan saps qui ets, on pertanys pel dret i per herència, encara que vulguis marxar-ne per sempre.
Jo de vegades em pregunto on vull que m'enterrin. Encara em fan angúnia els nínxols dels cementiris andorrans, el fet d'haver-te de cremar i que t'amaguin a la roca, sense que els teus familiars puguin venir a beure i menjar mirant el teu retrat sota els pins, cuidant les flors que creixen del teu cos. Espero no morir-me gens aviat, però gairebé preferiria ser enterrada en un jardí, en la muntanya, en qualsevol encreuament de camins que formar part d'un d'aquells armaris per a morts: per això entenc que no, encara no sóc d'aquí enterament. Jo tinc horror d'aquell ciment amb el que es tanca la porta de la tomba en aquestes contrades.
Mentre sóc viva, però, si vull tornar a les arrels, ni que fos de vegades, un bon camí seria el de començar a menjar com menjava de petita. Una crema de flocs de civada, amb panses i orellanes o sense elles, potser amb una mica de canyella, per esmorzar. Les sopes fredes a base de kvass, una beguda de pa fermentat que mai havia identificat com a alcohòlica i que es venia als carrers: hi havia una senyora amb bata blanca asseguda en un tamboret davant d'una cisterna amb aixeta, fèiem cua amb bidons i amb paquets de plàstic i els omplíem de líquid marró, espumós. També es podia demanar una gerra de kvass per beure allà mateix, de peu. Hi havia kvass a base de diferents tipus de cereals, un dels quals també era la civada, aquella planta que a Catalunya sembla haver vingut de cançons folklòriques i balls tradicionals, i de vegades apareix com a ingredient de galetes amb pretensió a ser dietètiques.
Tot i així, la dieta mediterrània i/o pirinenca sembla ser molt més beneficiosa per a la felicitat quotidiana i la llargada de la vida, i l'escudella, alimenta tant o més que els raves amb kvass. Quant a la civada, aquí es recomana afegir-la al suc de fruites o iogurt, per mantenir a ratlla el colesterol i els triglicèrids.
(Publicat al BONDIA el 2 de juny de 2014)
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor