dijous, 28 d’agost de 2014

La sang de Prometeu

Com més gran em faig, més consciència prenc del fet que estem rodejats de verins, naturals, orgànics i autòctons de la zona. La tora blava, de la família de les ranunculàcies, comença a actuar a partir d'un simple contacte amb la pell.
El seus principis actius, l'aconitina i la pseudoaconitina, són més potents que l'àcid cianhídric i l'arsènic. Si n'agafes una branca, t'oblides de rentar les mans i després menges un entrepà o una fruita, és possible que tinguis acumulats als dits una quantitat suficient d'aconitina per a que et mati: la dosi d'un mil·ligram pot resultar letal.
Les llegendes negres, de les quals són plens els Pirineus, expliquen les històries de traginers qui, per apoderar-se de les joies dels jueus que fugien de França a Espanya, afegien suc de tora blava al sopar dels seus acompanyats. Tot s'ha de dir, se'm fa més fàcil imaginar-me un bandoler que tiri un ric per un barranc que no pas un que l'enverini, per molt que la combinació de les dues coses pogués donar un resultat més segur.
Els verins, a la nostra consciència, estan més lligats amb la idea de les bruixes, les remeieres independents i solitàries, incompreses per la societat. Tanmateix, com ja sap qualsevol lector de Georges Simenon, l'enverinament no és la prerrogativa de les dones: els homes l'utilitzen amb el mateix èxit, amb la mateixa passió, sovint per raons semblants.
Hi ha un poema de Puixkin sobre un dèspota qui, «amb una mirada poderosa», va enviar al seu esclau al desert a buscar un arbre verinós. El suc lletós de l'arbre li era necessari per a assegurar els èxits militars del seu regne. Ni els ocells, ni els tigres no s'apropaven mai a l'arbre d'antiaris.
Si el tocava una ràfega de vent, l'impacte de l'aire verinós era capaç de matar tot el que hi havia de viu. El serf hi va anar.
Quan al matí de l'endemà, l'esclau moribund va arribar amb el verí, la suor freda ja li queia de la front, va estirar-se a les catifes i va morir als peus del seu amo invencible. Portava tres branques amb unes fulles emmusteïdes, tres branques plenes de suc lletós mortal per a que el tirà en pogués impregnar les sagetes.
No em sorprèn la falta de mesures de protecció a l'època descrita. Dolorosament em fa pensar en el destí de la persona en un estat totalitari, d'un dels meus avis al qual, fa més de mig segle, el van enviar a investigar un incident «altament secret» a una central nuclear a Kazakhstan, del destí dels militars que obeeixen ordres, del destí de la humanitat tan diferent d'una manera molt més lògica i comprensible de viure la vida que tenen els ocells i els tigres.
El suc de tora blava, la planta més tòxica d'Europa, s'ha utilitzat com a verí per a les fletxes des d'un temps immemorial. A Grècia Antiga es considerava que la tora blava, verí potent capaç de matar escorpins, va ser engendrada per la sang del tità Prometeu.
Als terrenys humits, de mollera, pròxims a les fonts, el bestiar evita la tora blava. Potser no sempre l'arriba a reconèixer, ja que la tora blava també porta els noms de canyallops, matallops i mataporc, cosa que sembla significar que ni els porcs ni els llops surten del tot il·lesos si tenen la mala sort d'entrar-hi en contacte.
Quant als humans, hi ha una vella història dels tres pastors de Setcases (Ripollès) que van morir al segle XVIII després de caçar uns ocells al bosc i menjar-los preparats a l'ast fabricat amb tija de tora blava. 
(Publicat a El Periòdoc d'Andorra el 23 de juny de 2014)
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor