dimarts, 8 d’abril de 2014

Laura


Jo havia nascut per ser la teva mare. Potser no és l’únic sentit de la vida, però amb aquest ja en tinc prou. Quan et portava dins, mirava dibuixos animats per divertir-te. No sabia si t’agradaven, però suposava que sí. Els mirava en anglès, i per això estic tan segura que quan t’hi posis, el parlaràs molt bé. Al cap i a la fi, l’anglès és l’idioma en què vas aprendre de memòria la banda sonora de tots els clàssics de Disney, mesos abans que et parlessin en rus o en català. També escoltàvem cançons de bressol en francès: “Fais dodo, mon petit Pierrot, / Nous irons cueillir des cerises, / Fais dodo, mon petit Pierrot, nous irons couper les roseaux...” Te’n riuràs, però ja abans de veure’t ho feia tot per tu. Llegia llibres que em deien com educar-te. Menjava mongetes i maduixes perquè tinguessis tots els nutrients. Passejava pel bosc d’Engolasters perquè sentissis com canten els ocells. Pujava a Meritxell per demanar a la Mare de Déu que et protegís.

Ara ets gimnasta, però a la meva panxa no et movies gaire. Això em preocupava molt, i de tant en tant intentava burxar-te perquè et moguessis, per rebre una puntadeta. Així donaves senyals de vida, però mai no em feies mal. Jo ja t’estimava. Ja era, més que jo mateixa, “la mare de la Laura”. Per mi, era un nom exòtic, que associava més que res amb els versos de Petrarca, un gran poeta italià, i la seva protagonista, una dona ideal. Et vaig voler donar el nom que agradés a la família del papa perquè pensava que així t’estimarien més. Per meditar i per tenir la ment equilibrada, entre classe i classe em dedicava al punt de creu. Et feia pitets, conillets i fundes per a biberons amb el teu nom, Laura, i dibuixos de cors feliços i altres bitxos fantàstics copiats d’una revista de labors. I quan estaves a punt de néixer, van florir els cirerers.

Cada tarda, havent dinat, anava al parc Central. Em posava en un banc, enfilava l’agulla i em quedava mirant les branques amb les flors obertes, roses i blanques. Pensava que sempre et diria que cada cop que comencin a florir els cirerers estaràs a punt de fer anys, i sempre ho he fet, sempre ho faig. Avui he passat per la vora del Gran Valira, a Andorra la Vella: feia sol i plovia, el riu rodava, i tot era una immensa festa primaveral de flors. “Cirerer petit, cirerer florit”, s’apropa el teu aniversari. Aviat faràs 9 anys. Que siguis sempre intel·ligent i forta, que tinguis sempre salut de ferro i amics fidels. Que sempre et facin il·lusió tant les primeres flors de la primavera com els últims freds d’hivern, les dues estacions de l’any que competeixen per veure qui t’agrada més. Perquè just quan vas néixer i vam arribar a la nostra habitació de l’hospital, amb tu en braços, tota petita, i vam mirar per la finestra, el món era blanc, havia canviat en unes hores. Mentre naixies, l’hivern va tornar a Andorra per veure’t. El 8 d’abril del 2005, just després del migdia, va nevar.

(Publicat al BONDIA el 26 de març de 2014)