dimarts, 29 d’abril de 2014

Enmig de llibres i de roses


Fa anys i panys, un drac va morir, la rosa va florir, el conte va néixer i la tradició va créixer. Feliç Sant Jordi, amics i amigues, llibreters i floristes, lectors i jardiners.

Fa anys i panys, pràcticament en una altra vida, quan la internet encara era rudimentària, les trucades internacionals sortien cares i les distàncies semblaven més reals que avui en dia, va haver-hi un temps en què no m’estimava ningú. Fa dècades, l’espai i el temps eren distints dels d’ara. Marxaves d’un lloc, arribaves a l’altre i havies de començar-ho tot des de zero: amb els amics i la família, ens escrivíem llargues cartes en paper que de vegades tardaven tres setmanes o un mes a arribar. Quan anàvem de vacances, compràvem desenes de targetes postals amb les vistes de les ciutats que visitàvem, i les enviàvem a tot arreu. Encara no teníem mòbils, i si et trucava algú des d’un altre lloc del món, t’havia de trobar a casa tard a la nit, havent calculat la diferència horària correctament i, de vegades, havent esperat a casa seva fins a altes hores de la matinada, a causa de la mateixa diferència horària. I en aquella època, quan jo començava la vida lluny de tots els qui m’havien acompanyat en els anys anteriors, tot era nou, i les festes, totes les festes, però sobretot les que es consideren més romàntiques, Sant Jordi i Sant Valentí, eren un martiri, perquè aquí, a Andorra, ningú m’estimava prou per regalar-me un llibre o una rosa, ningú era prou proper per rebre un regal meu sense una expressió d’haver-se’n estranyat.

Afegiu-hi la diferència cultural important que existeix entre els russos i la gent d’aquí o, com a mínim, la majoria dels andorrans que conec i estimo: en la cultura i societat russes, els regals es fan amb summa facilitat i sense cap compromís, irresponsablement, si voleu, però amb freqüència i generositat, sense miraments. El dia de la dona, sempre arribaven rams i xocolatines. Pel dia de Sant Jordi, la nostra professora de català a la universitat, que era russa, ens regalava llibres. Per cada aniversari, fins i tot jo, que no tenia cap enamorat, acabava amb centenars de roses. Tots els dies de l’any ens regalàvem flors i llibres, sovint comprats amb els últims cèntims, sense que signifiquessin res més que això: regals de bon cor i bona voluntat. I no oblidaré mai aquells dos primers anys a Andorra, quan comprava llibres pensant que els regalaria a qualsevol que m’oferís una rosa, i me’ls quedava al final del dia, amb la impotència de no tenir a qui regalar un llibre, amb una certa tristesa de la meva solitud lectora.

Feliç Sant Jordi: en primer lloc, per a tots els Jordis i, en particular, aquell que ha fet que em senti estimada. Fa anys que ens regalem els llibres, joies, joguines, paraules i silencis que es necessiten per una vida de família. Em puc permetre el luxe d’interessar-me per les lectures contínues, els dracs que es tornen roses, les roses que semblen guerrers, totes les representacions literàries i artístiques del dia més bonic de l’any, sense pensar qui em farà somriure el dia de Sant Jordi. Que sigui un dia feliç i significatiu per a tots els llibreters, per a tots els autors, per a tots els nens i per a tots els enamorats. Però sobretot, si hi ha algú que està molt lluny de tots els qui l’estimen, que sigui un dia feliç per a tu també: si no t’acompanyen amics ni amors, que et trobis enmig de pètals i novel·les, de llibres i de roses, de versos i d’aromes. I que a tots ens acompanyi la llum dels nous descobriments i l’alegria dels regals inesperats.

(Publicat al BONDIA el 23 d'abril de 2014)