divendres, 11 d’abril de 2014

Heura que véns de mar

L'heura, planta enfiladissa. «Digues» –et deia una veu poètica irrepetible–, «digues, ¿abraces o escanyes
l'altiva torre franca dels meus dies?» L'heura és un símbol de fidelitat, amistat i afecte, símbol de la protecció i l'harmonia dels elements units per la mateixa energia. Les seves característiques més destacades són la supervivència i la determinació.
Té un esperit gairebé indestructible que sempre troba el seu camí, malgrat tots els obstacles. Pot suportar condicions adverses, tot i que manca a les conrades molt àrides, i ha arribat a personificar el desig de la eternitat i la possibilitat d'una vida sense fi per a diversos pobles i religions. Charles Dickens li va dedicar un poema melancòlic en el qual parlava de la seva presència alegre i tranquil·la a les ruïnes i les tombes, a tot arreu on no la vida s'ha acabat, allà on regna la mort, als llocs on sembla que el temps ja no passa. S'enfila per les roques i pels troncs, cobreix el sòl dels boscos ombrívols.
L'heura és una planta que es considera femenina a diferència del grèvol que se suposa que té característiques més aviat masculines, i per això elles dues s'ajunten en el complex simbolisme del Nadal, per personificar el matrimoni que es preserva gràcies a la voluntat de superació que té l'heura, la seva flexibilitat.
A casa nostra, associem l'heura amb els poemes de Maria-Mercè Marçal, sobretot aquells que va dedicar a la seva filla a la qual va posar precisament aquest nom: Heura. És ella, Maria-Mercè Marçal, la poeta que hem esmentat al començament d'aquest article. «Heura que m'envaeixes el ventre i la follia!». És tot un himne a un ésser encara no nascut, i ens descriu l'embaràs viscut com a turment i amor, patiment i tendresa. Aquell estat de la maternitat futura i ja present en el qual et sents terra i mar, celler i jardí, i et trobes davant d'un enforcall on l'infant que comença com una engruna i forma una part immensa de la teva vida arriba a tenir un destí a part, esdevé un ésser que se t'assembla però és ben distint.
La relació entre mares i filles és una d'aquelles coses de les quals encara s'ha escrit poc, si bé no puc imaginar que no se n'hagi pensat prou. Se n'ha fet, més o menys recentment, una pel·lícula de dibuixos animats: Brave, Indomable. Explica la història de la reconciliació d'una filla amb la seva mare (o d'una mare amb la seva filla), de dos mons en els quals les dues parts del conflicte defensen la seva veritat tal i com poden i tothom té raó. La filla té la necessitat d'allunyar-se d'allò que potser és, en sí, un ideal, que es pot considerar perfecte, però que no pot ni vol repetir. La mare és l'óssa que lluita a mort per defensar els seus fills.
Ahir, a la votació per escollir la junta de l'Associació Casa Rússia, on vam anar en família, tots tres, la senyora que repartia els formularis va mirar la meva filla i va comentar: «S'assembla al pare. Serà feliç». Deu tractar-se d'una d'aquelles mil creences en signes del cel que tenim els russos: una sola persona no pot conèixer-les totes.
Em va fer gràcia, la idea. La Laura sí que s'assembla al pare, i tot i que m'agrada creure que també se m'assembla, prefereixo acceptar els bons averanys. Totes les mares volem, per als fills, una vida que no repeteixi la nostra, sinó que sigui fantàsticament seva, única, i per descomptat, plena i replena de felicitat.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 31 de març de 2014. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)