dijous, 17 d’abril de 2014

Els russos se'n van a la Lluna


No en sé res, d’Ucraïna. Tampoc no sé gaire cosa de tants altres països que penso que estimo, que he visitat de passada o ni tan sols he vist. Sóc ignorant quant a la majoria dels llocs que em provoquen bones memòries. Fins que no cau la desgràcia, la majoria dels humans som mandrosos per aprendre, no ens interessem per res, i per a mi, que gairebé no em moc de lloc, Turquia i Egipte són “els països on va la meva germana”, Cuba i Grècia són “els que va visitar el meu home”, Portugal és “allà on viu l’Orquidea”, i així successivament. Sí que tinc una mica més de lligam, real o il·lusori, amb les repúbliques de l’antiga Unió Soviètica, però tenia 14 anys quan “la Unió indestructible de repúbliques lliures” va desaparèixer, i no hi havia viatjat gens.

A les persones de la meva orientació política se’ns retreu que la nostra visió d’Ucraïna és massa idealista i que pensem que tots els ucraïnesos són bons. En realitat, no crec que siguin bons, els russos no ho som gaire i els nacionals dels altres llocs no han de ser-ho més necessàriament. No parlo ucraïnès i no puc descartar que el seu nacionalisme resulti igual d’extrem que el nacionalisme rus, que sí que conec. L’autor del poema que va servir de base per a l’himne ucraïnès segurament no tenia cap simpatia especial pels russos ètnics. Una alegria desbordant d’una grandíssima part de la població de Rússia per l’annexió de Crimea em resultava contagiosa. I m’era evident la malícia al nivell nacional que sortia en veure com els alts mandataris ucraïnesos feien l’esforç de parlar rus a l’ONU: “Mira que bé! Ara resulta que saps parlar com Déu mana.” No és exclusiu dels russos, aquest menyspreu per llengües foranes. La intolerància al fet que es parlin totes les llengües per igual i la convicció que alguns idiomes siguin, de per si, més “dignes” d’expressar qualsevol cosa també són típiques d’aquí. Només hem de recordar la indignació multitudinària al país veí del sud amb el fet que Shakira, una colombiana que viu a Barcelona i està casada amb un català, cantés una sola cançó en català, un clàssic.

M’és desconeguda, Ucraïna. L’únic que en sé és el que n’escrivia un dels genis de la literatura russa, ucraïnès de naixement, Nicolai Gogol.  En la llengua de l’Imperi, ens va fer estimar la seva terra, el lloc fantasmagòric on el dimoni pot arribar a robar la lluna, on les bruixes amaguen les estrelles a les mànigues dels seus abrics. Pèl-roig com el seu àlter ego, l’abellaire, l’autor fictici de Vetllades a prop de Dikanka, vestit d’armilles de colors llampants, Gogol va entrar en la literatura russa com una cometa, un intrús captivador. Semblava com si portés un petit dimoniet a la butxaca que transformava la realitat segons les seves obres. Així ho descrivien els seus contemporanis a les memòries escrites després de la seva mort. Molta gent va poder-lo descriure i recordar: l’escriptor només va viure 42 anys.

Durant tota la meva vida adulta, Ucraïna ha sigut, per a mi, un país separat de Rússia, amb un idioma distint del rus, amb les seves cançons i balls típics, més alegres que els nostres. Un nacional d’Ucraïna que em resulta familiar és el protagonista dels acudits. Tendeixo a concloure que té molta inclinació a l’estalvi i un amor exagerat pels embotits de porc de producció nacional. D’acudits, de petits n’explicàvem un que deia: “Mikola (la variant ucraïnesa de Nicolau: així, de fet, li deien a Gogol quan era petit), diuen per la tele que els russos se’n van a la Lluna!” “Guaita quin goig... ¿Tots junts?” “No, tan sols dos...” “Guaita quin fàstic.” Ja saps que el sentit d’humor no és el meu punt fort. Recordo que no m’acabava de quadrar per què aquell Mikola volia enviar tots els russos a la Lluna. A la llum dels esdeveniments recents ho començo a veure un xic més clar.

(Publicat al BONDIA el 16 d'abril de 2014)