"Romaní, per recordar"

«Menta i farigola, ruda i romaní», cantava la irrepetible Victòria dels Àngels al recital al Palau de la Música, ara fa vint-i-cinc anys. Vint-i-cinc anys –si era ahir! Ella ja s'aproximava als setanta, i entonava les belles paraules de Josep Carner amb coneixement de causa, això és, amb la ironia i tendresa (res de resignació!) dels qui ja es poden imaginar «al nas les ulleres, a la mà el mitjó», qui ja comencen a associar la duresa i la resistència del pergamí amb la seva pròpia pell i amb la seva pròpia vida. Va tornar a gravar la mateixa cançó ja a l'albada del segle XXI, pocs anys abans de morir, acabada la seva carrera de concertista. Tot i que sembla que Eduard Toldrà no considerava aquesta cançó seva, la primera del seu catàleg, una peça massa representativa o important, té la frescor i la senzillesa que l'han convertit en una de les cançons catalanes més boniques del segle XXI. Tant el poeta, quan va composar els seus versos, tant el compositor quan els va musicar, tenien 20 anys.

«Flor de romaní i noies per casar, tot l'any n'hi ha». Una història, probablement apòcrifa, diu que la reina Elisabet d'Hongria, al segle XIV, en arribar a l'edat avançada dels 72 anys va poder recobrar la salut i la bellesa perquè es fregava el cos cada dia amb el romaní macerat en aiguardent. Dic que probablement es tracta d'una història apòcrifa perquè explica que es va tornar la joventut, va seduir el rei de Polònia i s'hi va casar, tot i que abans de començar a aplicar-se la unció miraculosa de romaní havia estat malalta de gota i de reuma. A la memòria històrica s'arriba a confondre amb l'altra Elisabet d'Hongria, la santa que va morir als 27 anys i va dedicar els últims anys de la seva vida a servir els malalts a l'hospital erigit després de la mort del seu marit.

«Qui va a bosc i no cull romaní, no té amor ni en vol tenir». De març a juny, i també al novembre, és la millor època per collir romaní, l'arbust que floreix tot l'any. Els lectors habituals de la literatura clàssica, associem el romaní amb la unió matrimonial i amb la mort. Dels llaços matrimonials parlava la dida de la Julieta a Romeo quan li insinuava que «Romeo i romaní comencen per la mateixa lletra». La pobre Ofèlia, l'estimada dels prerafaelites, oblidada per Hamlet quan la traïció i la mort van començar a preocupar-lo molt més que els amors i la vida, li deia, ja havent perdut el cap: «Això és romaní, per recordar... Recorda, amor, t'ho prego... I això són pensaments, per pensar». El seu germà, Laertes, en sentir-ho, replicà: «Que n'és de sàvia, la bogeria... Uneix el pensament amb el record». El seny perdut i l'amor guardat no es podien estar sense aquestes plantes dolces i aromàtiques.

«Per a l'amor, el romaní: a qui no en té l'hi fa venir, i a qui en té, l'hi fa fugir!». Per als catalans, romaní és una de les espècies més usades a la cuina, per a carn a la brasa, escabetxos, cargols, per fer olis i vinagres aromàtics, però els russos percebem el romaní com a una espècie llunyana i exòtica. A Rússia, romaní no creix en l'estat silvestre. A la península de Crimea que aquests dies tots mantenim permanentment en el record, es cultiva des de fa 200 anys, des de l'any 1813 quan va ser plantat per primera vegada al Jardí Botànic Nikitsky.

«Al romaní, l'amor amb mi».

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 24 de març de 2014. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)