diumenge, 24 de juny de 2012

No era el temps de les figues


Il·lustració: Jordi Casamajor
A la llengua catalana, hi ha diverses dites dedicades als fruits de la figuera– «mig figa i mig raïm», «fer figa», «això són figues d'un altre paner», «agafar la figa pel capoll», «més blan que una figa flor»... Maria Antònia Salvà, a «Cel d'horabaixa», deia:
Menyspreant la figa-flor,
a la branca l'he deixada…
La figa-flor, o bacora, és una varietat de figa primerenca, negra, molt grossa. Madura pel juny, per l'època quan escric, per Sant Joan, i és molt bona, tot i que la poeta, amb el cor «fruïdor d'un món novell» li prefereix un ram de farigola.
Les figueres apareixen en moltes referències mitològiques, històriques i semi-històriques. Adam i Eva, descoberts en el seu pecat, es van tapar amb fulles de figuera. Ròmul i Rem van ser alletats per la lloba Luperca sota una figuera. També, a l'Evangeli. Recordo un sermó sobre la figuera del costat del poble de Betània, aquella figuera que es va assecar de soca-rel perquè Jesús no va trobar-hi fruits.
A l'església de Sant Cosme i Damià, que es troba just davant de l'edifici de l'Ajuntament de Moscou, hi havia tres mossens: el pare Jordi (Geòrguiy), catedràtic de llatí i grec a la Universitat de Moscou, que ara ja és mort, el pare Alexandre, biòleg, i el pare Vladimir, que a la seva joventut crec que havia estudiat per ser enginyer, el més turmentat i brusc de tots. Tots eren amics i seguidors del difunt pare Alexandre Menys, intel·lectual i històric de religions, brutalment assassinat amb un cop de destral al cap, de camí a casa seva, en un poble no gaire allunyat de Moscou.
En l'ocasió que recordo, Vladimir parlava de la pobre figuera seca amb tota la desesperació que li era pròpia, mig innata, mig alimentada per les hores dedicades a sentir el resum dels pecats que es portaven per confessar: una desesperació per l'essència humana, fonamentada amb els fets; una desesperació per la irracionalitat de les coses divines, intensament sospitada.
No puc prometre que recordi les seves paraules al peu de la lletra: estem parlant d'un sermó pronunciat fa vint anys. Tal i com va quedar a la meva memòria, pensava en la figuera de les dues formes: literal i al·legòrica, i en cap cas no trobava explicació per la seva mort sobtada.
Així ho recordo: «Prenem-ho com una al·legoria: es tracta de l'ànima d'una persona. Quan Déu la toca, si només hi troba fulles, i no hi troba fruits, la maleeix i l'aniquila. Déu no té paciència per una ànima que no li respon. Però les fulles sí que hi eren, una promesa de fruits futurs! No era el temps de les figues... I si es tractava d'un arbre, simplement d'un arbre, amb més raó, diríem els humans, l'hauria d'haver deixat viure... No era, no era el temps de les figues. Però si creiem en Déu –no es tracta, aquí, de la creença en una església, en un ordre establert, sinó en Déu que fa les coses–, no tenim ni idea del per què les fa, d'una manera i no de l'altra».
Gesticulava molt, dialogant amb si mateix més que amb els quinze feligresos reunits davant seu: «Era una figuera ja coberta de fullatge, i Jesús va anar-hi per si hi trobava alguna cosa. No va trobar-hi res més que fulles, perquè no era el temps de les figues, i li va dir: –Que mai més ningú no mengi fruits teus!». ¿Per què, per què la va maleir? Si està escrit: «no era el temps de les figues»!».
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 18 de juny del 2012)