dijous, 28 de juny de 2012

La flor del cirerer


Il·lustració: Jordi Casamajor
A la porta de la nova cuina de Sant Galderic, de la Casa de Colònies AINA, hi ha un dibuix d'un cirerer. Per si algú no ho sap, explico que AINA es troba a la parròquia de Canillo, Sant Galderic és el patró dels pagesos catalans, i el cirerer és ple de flors blanques, de cinc pètals. Les flors cobreixen totes les branques: les fulles el·líptiques del cirerer, acabades amb punta aguda i allargada, apareixen després de la floració. És el cirerer de claustre, que va parlar, en vers, amb un poeta: Joan Maria Guasch, que li preguntava qui venia a collir «la dolçor d'aqueixa florida», quan era temps de gaudir-ne.
Fa dos diumenges, a Nagol, asseguda en una roca i bevent una tassa de te, –i intentant esbrinar, de ben lluny, els contorns de la Cova de l'Ossa–, vaig sentir el poema sencer per primera vegada: tant la pregunta del poeta com la resposta de l'arbre. No hi havia, a la vista, ni cirerers ni cireres: hi havia coca, xocolata, galetes i una poma solitària que es menjava la companya més estoica, hi havia unes formigues que em picaven, uns cavalls que passejaven per la muntanya, el camp de futbol d'Aixovall, si t'hi giraves, –i un sol preciós del final de la tarda. Ens envoltava el silenci, idoni per recordar els avis i els germans, els pares i els amics, per recordar aquells que no s'obliden. La que menjava la poma havia après el poema del cirerer quan tenia sis anys: era el primer poema que va aprendre, i allà, al lloc més lluminós d'Andorra, ens el va recitar.
Em va fer recordar que totes les persones felices tenen un símbol secret: hi ha gent que s'identifica amb la llum, la flama, el cel, els cavalls, el color verd, l'arc de Sant Martí. Em va fer imaginar que hi havia, una vegada, una dona que era, en secret, un cirerer: Cerisier, vaig pensar, en francès.
Diuen els xinesos que els cirerers són un símbol de la sort i de la primavera. Els samurais, al Japó, meditaven sobre el sentit de la vida i de la mort sota els cirerers florits. Per als japonesos, són els arbres de la voluntat, de la fidelitat i la força, però sobretot, de l'amor; per als catalans, també. Serrat, amb l'ànima morta i les mans buides, somniava sota un cirerer florit. L'enamorat, de Joan Salvat-Papasseit, oferia, a canvi d'un bes, una rosa, la flor del cirerer, o el llessamí.
El cirerer del claustre, quan va respondre al poeta, deia així:
Sóc dins d'una presó
però m'agrada tanta reixa
Visc del cant del brollador
i escoltant-lo em sento créixer
Si aneu a AINA, feu un cop d'ull al cirerer en flor, i gaudiu del temps de la florida...
Quan arriba el mes d'abril
ni les oques són tant blanques
Sóc un cirerer tranquil
sense frissament de branques
Aquells qui viviu encara el temps de les oques, els núvols i els somnis, recordeu-lo, no l'oblideu...
Floreixo en la soledat
d'aquest jardí ple de molsa.
Mai ningú m'ha trontollat
per collir ma fruita dolça.
I ara és el temps de les cireres, i les nenes es fan arracades amb la fruita de color granada, més dolça que la mel, la sang que allarga la vida...
Ella em cau sense dolor,
com qui perd les arracades
Però al bon temps torna l'amor
i em diu: «té, les he trobades»
Sí, les nenes es fan arracades amb les cireres.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 25 de juny del 2012)