dimecres, 20 de juny de 2012

Bruixes i maduixes


Il·lustració: Jordi Casamajor
'Fragaria vesca'
Feia dies que t'havia promès una contraportada. Ja te n'havia escrit unes quantes, però sempre eren teves només en part. Se'm feia difícil associar-te amb cap arbre en particular: tot i així, vaig arribar a parlar del castanyer i del taronger, del bruc i de les flors de la magrana per emmirallar petites parts de les nostres converses. La Laura, però – que et coneix – ja sap que allò que més t'agrada són les maduixes i les maduixeres, i les ha definit com a indiscutible símbol teu: li faré cas.
N'hi ha una altra raó, també, per parlar de les maduixes, i no és – tal i com suggereix, ara mateix, el meu home – perquè donin un gust especial a un gin tònic: es tracta de l'abundància de les maduixetes del bosc per les nostres Valls: sobretot, al començament del camí dels Matxos a l'entrada de la teva preferida Vall del Madriu, camí a Font Verd. A Montanyes regalades, a Canigó de Verdaguer, deia la Fada de Fontargent:
De Fontargent á Oriege
n'he baixada aquest matí
pe'l rost de Clota Florida
maduixetes á cullir.
Les muntanyes d'Andorra són plenes d'éssers extraordinaris. El mossèn Cinto Verdaguer, bon jan i caminant incansable, només hi veia fades, però les bruixes també hi són. ¿Recordes com deies que l'altre dia pensaves que feies que bufés el vent? La única raó que et feia creure que el vent no s'aixecava per culpa teva era el fet que no t'agradessin gens ni mica les tormentes: i si fossis bruixa, mai crearies coses que no t'agraden.
De la meva addicció poc confessada al Món Disc i totes les creacions de Terry Pratchett, en resulta la convicció que les bruixes – en un món de la fantasia en el qual tots vivim– són éssers respectats i indispensables. No em semblava gens dolenta la idea que fossis bruixa: però et vaig haver d'avisar que per ser-ho, havies de tenir un territori d'influència, un territori ple de plantes i d'animals: també hi podia viure gent. I replicaves que sí, que voldries ser bruixa; o bruixa o mag. Si t'hi animes, has de saber que les maduixes collides al migdia alliberen dels malsons: si es mengen amb suc de taronja amb un toc de mel d'alta muntanya, són un remei especialment eficaç. La màgia de les maduixes porta sort i amor, i fa que es compleixin els teus desitjos.
No deu ser del tot accidental que a la poesia catalana les bruixes normalment es rimen amb aquests fruits saborosos, tot i que Josep Carner clarament veia una contraposició entre el món «petit, i vermell i fresc» de la Pandara, que collia maduixes per la seva àvia abans de Sant Joan, i qualsevol mena de màgia malèvola. Guerau de Liost –el poeta preferit del nostre Jordi Casamajor– al Poema del Bosc, també pintava les bruixes com a éssers amenaçadors:
Al punt de mitja nit l'espai s'omplí de bruixes.
Són llurs pupil·les xiques, vermelles com maduixes.
En surt un requitzell del fons de cada esquerda,
vestides amb brials de teranyina verda.
Les maduixes van ser les primeres fruites que van descobrir els humans. Les seves llavors van ser trobades als jaciments de les cultures de l'Edat de Pedra. A la literatura del segle XIII hi ha mencions de la maduixera com a planta medicinal. Als tractats antics de medicina de Tibet la maduixa rebia el nom de la reina de les plantes, per la seva riquíssima composició química.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra l'11 de juny del 2012)