diumenge, 10 de juny de 2012

Al marge del món civilitzat


El món de l'esperit és tant o més cruel que el món de la natura. Més enllà de nosaltres, hi ha misteri: en això, tots, o quasi tots, coincidim. Un ésser humà és un ésser místic. Ha de morir i –com a norma– es rebel·la contra la mort. Té un destí –i no el vol. No viu com l'herba, com l'arbre. Li costa acceptar l'esdevenir. Té una relació molt personal amb Déu, déus, àngels, serafins, fúries, erínies, dimonis (o el Dimoni –n'hi ha que fins i tot li venen l'ànima–, uns éssers que poden ser justos o injustos, però tenen un concepte molt ben definit del que és just i el que és injust. Sovint imprevisibles, s'enfaden amb els humans per raons obscures: s'aclareixen, un cop s'ha demostrat el seu descontent. Hi ha déus que tenen la seva jerarquia, les seves guerres, els seus amors. Déu –segons la religió i el moment– també es demostra rabiós o comprensiu, pacient o desesperat, silenciós o eloqüent. Els monoteistes tenim una idea de Déu molt aproximada; la intuïció i la doctrina ens suggereixen que quan ens morim, sabrem si és correcta. El sagrat –com diu Mircea Eliade– és impersonal, independent dels déus i cultes establerts.
Hi ha una opinió –me la va fer recordar el llibre Amb Déu o sense, de Torralba i Villatoro– que la consciència religiosa, al món occidental d'avui, fins a un grau important s'ha vist reemplaçada per la consciència literària. L'obra d'un escriptor, un poeta és una pregària constant, un himne de gratitud, un salm que ho qüestiona tot, o un lament d'impotència. Un lector troba el sentit de la vida a través dels llibres. Avui, entenem la idea de viure literàriament millor que la de viure religiosament. Els llibres, per a nosaltres, són sagrats. Els llibres ens expliquen el món.
Una de les idees centrals da la consciència religiosa –i literària– és la idea d'un temps fora del temps, espai fora de l'espai, d'una realitat més significativa que la realitat quotidiana: illud tempus, un temps-espai sagrat on està concentrat l'últim sentit de les coses, del qual les nostres vides no són més que unes pàl·lides ombres. Sigui el que sigui el que hi regna –l'atzar, la necessitat o la raó–, hi regnen veritablement, sense que res s'interposi al seu camí. Allà, les Parques romanes (o Moires gregues) teixeixen els nostres destins. Allà, el naixement, la mort i la resurrecció estan eternament presents en cada instant. Allà, «aquest cel blau» esdevé el Cel dels déus. Allà es troba la Pàtria celestial contra la qual es rebel·lava Joan Maragall, perquè no l'identificava amb la terra que estimava. Allà ens perdrem entre tots els que han nascut abans i després de nosaltres. Ara bé: i els personatges literaris, els de ficció, aquells que de vegades ens semblen més vius que els veïns, companys d'institut i parents llunyans, ¿en formen part? Si hi ha un món més real que la realitat mateixa ¿hi trobarem a Hamlet, al Sr. Pickwick i a Clarissa Dalloway?
Pensem un moment en el «temps fora del temps» religiós. No es pot situar en un moment donat de la successió històrica. És «anterior al temps»: una noció estranya, ja que «l'anterior», per als humans, equival a un temps transcorregut, perdut, passat, allò que hi era i ara ja no hi és. El temps-espai del mite no pertany a les realitats desaparegudes. El mite no dóna cabuda a la resignació, l'acceptació, la melancòlica i meditativa reflexió. Allò que hi esdevé és viu, i per això, engloba en si mateix tots els moments reals, intensos, «xops» de sentit de tots els instants del present, passat i futur. Està tenint lloc ara mateix. Tots els matrimonis que s'uneixen esdevenen la unió còsmica i astral –i sexual, i mística– de Zeus i Hera. Tots els naixements són el naixement del Cel (Urà) infantat per la Terra (Gaia), un ésser igual a ella, capaç de cobrir-la tota. Totes les morts són la mort d'Osiris. Ara bé, tant el mite com les històries imaginaries («hi havia una vegada una princesa que vivia en un castell encantat al mig d'un bosc») són una narrativa: la seva estructura ens fa propensos a utilitzar el temps passat. El futur és adequat per a profecies lacòniques, però a l'hora de representar una sèrie de fets i gestes, el passat funciona millor.
No subestimem el poder dels mites. Per a una consciència religiosa, la repetició dels esdeveniments que transcorren in illo tempore no és una memòria nostàlgica d'un temps mític, sinó la seva incessant i necessària creació. Un ritual no té res a veure amb la nostàlgia imaginària. Un ritual, una veritable expressió d'una connexió íntima amb Déu o amb déus, contribueix a l'energia, a la realitat, a la intensitat de l'espai-temps prodigiós on tot el que es fort i significatiu es manifesta plenament. Un home religiós no «esdevé periòdicament contemporani dels déus»: se sent, i és, el seu contemporani, eternament. En cas contrari, no seria religiós: com a màxim, faria una mena de vetlla interminable pels déus difunts. Però resulta que els descreguts del segle XXI tampoc són gens materialistes: tots hem esdevingut eterns contemporanis de personatges literaris: els nostres jutges i els nostres referents. Els seus errors ens condicionen i ens salven la vida.
Diuen que la noció del temps mític a Grècia Antiga era ambivalent. La tasca del ritual era doble: evocar el mite i, al mateix temps, «corregir-lo». Repetir l'error arquetípic, però no literalment. Els addictes contemporanis a la literatura ens hi assemblem als grecs: els grans especialistes en mantenir el mite al marge del món civilitzat.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 8 de juny del 2012)