La Cas, la Ta i la Nya

Il·lustració: Jordi Casamajor

Quan encara estava en flor el solitari castanyer que es troba entre La Poste francesa i el Parc Central, cada dia em deia que escriuria sobre aquelles espelmes blanques enceses i lluminoses, l'emblema de la bondat i de la purificació. Avui n'escric, i ja han caigut les flors. No sabré dir si donarà castanyes: la part urbana d'Andorra és plena d'arbres purament decoratius, aquells que floreixen però no donen fruits. El castanyer és un arbre força escàs a Andorra, tot i que sí que es troba en alguns indrets. Un altre castanyer que recordo és el del Camí de la Senyoreta, a Sant Julià.

Totes les coses que sé dels castanyers estan relacionades amb les castanyes. Bé, en sé algunes més: sé que es valora la seva fusta, sé reconèixer les seves flors i sé com té les fulles, de forma ovalada o de punta de llança. A més a més, m'han explicat que hi ha boscos molt macos de castanyers a Catalunya: a l'Alta Garrotxa, en particular, hi ha un bosc on els castanyers rodegen el camí estret, i et sents com una Caputxeta Vermella acorralada, a l'espera que surti el llop. També recordo que els castanyers són el símbol de la ciutat de Kiev, acollidora i majestuosa: ciutat de monestirs, de catedrals, del sol, del cel, de la saviesa. Els versos populars i les cançons, però, se solen dedicar a les castanyes, dolces castanyes - «pica ben fort!», les castanyes que porta la Castanyera (i les sabates li fan «cloc-cloc»), les castanyes ben torrades que a Europa, antigament, es coneixien com «el menjar dels pobres»: fa milers d'anys que els castanyers creixen al sud del Mediterrani, i a les zones muntanyoses, on era difícil cultivar els cereals, el que més es menjava eren castanyes.

A Bibliopoemes.blogspot.com he trobat una endevinalla de la castanya: «Tres vestits m'has de llevar abans d'arribar-me a la pell. El primer punxant-te els dits, el segon foc encenent, el tercer que és la camisa amb un punt me l'hauràs tret.» També hi citen un preciós poema de la castanya: «La Cas, la Ta i la Nya/ ja són al forn;/ i totes tres juguen/ a qui fa puf primer./ La Cas fa puf, paf! / la Ta fa pef!/ i la Nya fa pif, pot!/ I ja tenim ben torrades,/ perquè se les mengin/ xics i grans!» En llengua castellana, hi ha «L'oda a una castanya al terra» de Pablo Neruda – el poeta compara la castanya amb un violí, instrument ovalat que guarda a la seva estructura «delícia intacta i rosa comestible». La tracta amb un respecte diví, aquella castanya que és una llavor que porta en si mateixa la fosca trama humida d'unes noves arrels, les antigues i noves dimensions d'un nou castanyer a la terra.

Al llibre «Els mites i llegendes de Japó» he llegit la llegenda de la Castanya Miraculosa: «La princesa Hinako-Nai-Shinno va demanar que li portessin castanyes; però només en va agafar una, la va mossegar, i la va llençar. Es va arrelar, i totes les castanyes d'aquell arbre portaven les marques de les dentetes de la princesa. La princesa ja era morta: per l'arbre, era una manera particular d'honorar-la i expressar-li la seva devoció». És una història que trobo estranyíssima però molt bonica: un arbre deu el seu naixement a una nena que no es va menjar la castanya i, per respecte, li fa homenatge.

El cultiu de les castanyes japoneses (que es diuen kuri) es més antic que el d'arròs. A Japó, les castanyes sempre formen part del menú de l'Any Nou, i simbolitzen tant l'èxit com les dificultats.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 4 de juny del 2012)