dimecres, 24 d’agost de 2011

Oblómov

De nou emprenc l’estrany i dubtós repte de divertir-vos amb la novel·la del segle XIX. La majoria dels meus coneguts, visibles o com a mínim contactables durant d’estiu, recentment s’han dedicat a la lectura de la literatura russa. Hi ha algunes excepcions, com aquell qui s’ha aficionat, inesperadament i apassionadament, a Rodoreda, i ara forma part d’una minoria temporalment exempta de la lectura dels clàssics i divertits bàrbars del nord, però són excepcions comptades. Un dels meus amics fa pocs dies ha acabat la Niuada de gentilhomes de Turgenev; amb un altre hem coincidit, sense saber-ho, en la lectura d’Els Germans Karamàzov; l’altre està llegint Oblómov, d’Ivan Gontxarov. No me n’ha dit res, però he obert el mateix llibre per mimetisme, per la mera idea de ser partícip dels mateixos pensaments.

Els escriptors russos –gairebé tots els escriptors russos d’una certa fama internacional, de totes les tendències ideològiques (a excepció, en aquest cas, de Dostoievski)– són notoris per la seva descripció idíl·lica, poètica, de la seva terra. No sé si alguna altra literatura ha donat descripcions tan tendres d’una vida lenta, plena de trivialitats, buida d’esdeveniments, exquisidament quotidiana. No obstant la seva fina ironia, el capítol 9 de la novel·la, publicat molt abans de la resta (El somni d’Oblómov), és un himne als vells pobles russos, el seu aire i els seus gerds, les seves supersticions i les seves izbas, construccions de fusta.

Nascuda més d’un segle després de l’aparició de la novel·la Oblómov, mai no he conegut un poble rus com els que descriu Gontxarov. Tanmateix, per l’afinitat de paisatge, per la semblança dels turons i dels boscos, em fa venir a la memòria els pobles russos com els veia jo: més pobres, menys isolats, més espatllats, menys ingènuament feliços. No, un viatger entusiasmat no trobarà, en tota l’extensió de la Federació Russa, cap poble semblant a aquestes descripcions del segle XIX... Fins i tot la mateixa novel·la ja els dóna aquell flaire de paradís perdut, l’aroma inconfusible de l’herba, que era més verda quan érem petits, de les flors silvestres ja desaparegudes, dels dolços casolans d’antany.

Quan jo estudiava a l’escola, la crítica deia que Oblómov (sinònim de mandrós, tant en la mateixa novel·la com en llengua russa avui en dia) representava l’essència del caràcter nacional. Si fem cas de la crítica, qualsevol cosa pot resultar un caràcter típic d’un país tan extens, però és cert que m’hi reconec. Últimament penso que qualsevol novel·la decent és, o inclou, una caricatura que l’autor fa de si mateix. Si no se’n riu, no se’n surt. Quan es pren massa seriosament, quan intenta fer-se l’interessant, quan es justifica davant de si mateix i davant del lector, no arriba mai a guanyar la simpatia del públic. Els novellistes que s’admiren a si mateixos sense el més mínim sentit de la ironia haurien de limitar-se a inventar una sèrie d’esdeveniments entretinguts i evitar copiar els personatges de la seva pròpia naturalesa. La novel·la d’Ivan Gontxarov, en aquest sentit, és impecable. L’autor, que es va prendre el còmode termini d’onze anys per escriure aquest llibre –una de les seves tres novel·les–, es va emmirallar, amb un gran èxit, en un personatge lent, acomodat, resistent a tot tipus de canvis, indiferent a tot menys al confort. Ens hi reconeixem tots els que des de fa anys tenim un pla de canvis radicals a les nostres vides i mai no el portem a terme. L’autor descriu l’eterna immobilitat (tan nostra, tan asiàtica!) d’un home que somnia a canviar la seva vida i és incapaç d’aixecar-se del sofà per escriure una carta. La seva ironia esdevé encara més punyent quan entens que, de fet, parla de si mateix, del seu sofà i de la seva bata, dels seus somnis no realitzats i de la seva mandra, dels seus projectes mai no portats a terme, de tota una vida no viscuda. “Tot ho sé, tot ho entenc,” diu Oblómov, “però no tinc força i no tinc voluntat”.

Naturalment, totes les caricatures exageren els trets que ressalten. La predilecció que tenia Ivan Gontxarov per la pau i tranquil·litat era gairebé proverbial, però s’ha fet especialment famós després de la publicació de les seves notes del viatge arreu del món emprès a bord de la fragata Pallada. Tant les novel·les que va publicar com els seus articles crítics formen part dels tresors de la literatura russa. No podem identifi car l’escriptor amb el seu personatge immòbil. Però precisament com a part de l’ànima del seu creador, i, per extensió, de les ànimes dels lectors, Oblómov ens resulta simpàtic, ens resulta entranyable la seva aversió a l’ordre, projectes impossibles, amors trobats i perduts. És un llibre divertit i recomanable.

(Publicat al BONDIA el 24 d'agost del 2011)