dijous, 11 d’agost de 2011

L'amant imaginari

Les exposicions del Museu del Tabac sempre són una invitació a reflexionar sobre la vida i l'art, una petita finestra sobre diversos racons del món que val la pena continuar explorant i coneixent.

Avui tenim la sort de veure de més a prop 32 obres (part de la col·lecció del Museu d'Art de l'Estat de Veracruz) de l'home que coneixem principalment a través dels ulls d'una dona, la seva tercera dona, per ser exactes. Diego Rivera, a pesar de ser considerat un dels grandíssims pintors del seu país, sobretot per la seva pintura mural, ens és més conegut com a marit –i més significativament, el gran amor – de Frida Kahlo, aquella que no era, segons ella mateixa, surrealista, sinó que pintava la seva realitat.

La curta pel·lícula dedicada a ella és una part important de l'exposició –els vídeos que acompanyen una gran part de les exposicions del Museu del Tabac solen ser essencials per poder entendre el contingut de la part restant de les mostres, i ajuden a omplir els blancs que, inevitablement, quedarien degut a les limitacions de l'espai.

L'exposició es titula Diego Rivera: passió mexicana. És curiós com algunes nacions es presten més a servir d'adjectius de la paraula «passió», fins i tot si produeixen escenes més aviat costumistes i tranquil·les, quan n'hi ha d'altres que s'hi resisteixen feroçment (imagineu-vos com deu ser la «passió holandesa»; i no hi ha Rembrandt qui en tregui l'entrellat). És així; però a part de la sort d'haver nascut en el si d'una terra que es percep, a priori, com a la terra de les passions, per sempre més associem Diego Rivera a una passió –la passió amorosa– i naturalment, mexicana, ja que mexicans eren els dos. El cèlebre adagi que resa que darrera d'un gran home sempre hi ha una dona es deu a un simple i indiscutible fet: totes les dones –i aquí ens sentim obligades a dir «quasi totes les dones» per honorar les imaginables excepcions que reforcen la norma– somnien amb tenir un gran home davant seu, un ésser extraordinari, de fantàstica personalitat, o bé un gran accident de les seves vides. Aquestes, paraula per paraula, són les dues definicions més famoses que va donar Frida a Diego: «el segon gran accident de la meva vida»; «un ésser extraordinari i de fantàstica personalitat».

Fem un petit recorregut per l'exposició abans de tornar a la idea de l'amor etern, consumat i impossible. Ens trobem davant d'una petita però molt significativa col·lecció de retrats, paisatges, natures mortes, nus, temes costumistes, dibuixos i esbossos que ens mostra Diego Rivera com «un etern aprenent» –manllevant les paraules de Juana Gutiérrez, extretes del catàleg del Museu de l'Art de l'Estat–, aprenent de la vida i de l'art, que feia servir com a base de les noves creacions «tot allò que era davant dels seus ulls, especialment l'art mateix».

Hi veiem el pas de l'artista per diverses etapes: «acadèmica, impressionista, cubista i figurativa, essencialment», segons ens fa veure Julio César Martínez a l'assaig introductori «La seva obra». Prestem atenció especial al Nu amb gira-sols, una composició plena de llum en la qual els gira-sols, rodons, enormes, tendres, es giren cap al cos de la dona nua, com si l'estiguessin seguint a ella en lloc del sol. Reflexionem davant de les obres costumistes de petit format, on la rodonesa gairebé esquemàtica de totes les figures essencials, la seva immobilitat escultòrica en posats sovint incòmodes revela la perfecció del món sencer (Nen amb pollet, Nen camperol). Observem els retrats (Retrat d'actriu, Retrat de Carlos Pellicer i, sobretot, Retrat de Lupe Marín) que tenen unes mans característiques, mans patidores que semblen trencades, mans estranyes d'ossos expressius que es complementen, sobretot en algunes de les dones – torneu a mirar Lupe Marín– amb ulls bojos, cruels o absents.

Els coneixedors de l'obra mural de Diego Rivera trobaran en l'exposició present una forma d'endinsar-se en els seus principis i entendre les obres de gran format a base de les d'un format més petit. Per a nosaltres, però, no és menys important el seu paper que ja hem esmentat abans, el seu paper com a musa per a una pintora i de pintor d'una musa. Quan es tracta de parelles d'artistes, gairebé mai se sap qui era el pintor i qui era la musa; potser els dos a la vegada.

La capacitat d'inspirar amor és una de les coses més intrigants del món dels vius. És clar que no es deu gairebé mai a les característiques purament físiques. Uns la tenim i els altres no la tenen, ¿o potser sí que la té tothom però rudimentàriament desenvolupada, i hom s'ha d'entrenar per cultivar-la? ¿Serà un do espontani com el de xiular artísticament o moure les orelles, o una tècnica complexa com fer gerros de fang amb un torn de terrissaire? ¿O potser no hi ha gent capaç d'inspirar amor, sinó tan sols aquells qui són capaços d'enamorar-se, físicament, espiritualment, metafísicament? Sigui com sigui, un dia menys pensat dos éssers meravellosos es troben i s'enamoren. Ell, dues vegades més gran que ella (cosa que en el context que ens ocupa significa que ella té 20 anys i ell en té 40). Ella, pràcticament invàlida a causa dels accidents i malalties passades, una ànima turmentada i visionària closa dins d'un cos trencat. Ell, segons la futura sogra, és massa vell i massa gras, i a més a més, ateu i comunista.

Els amics que creuen entendre les raons que ella té per contreure-hi matrimoni. Es basen en la còmoda situació financera de Diego, que ajudarà a pagar les elevades despeses mèdiques de Frida, la seva fama com a pintor que ajudarà a la carrera artística de la dona. Tot, veritats i tot, bestieses. Es poden ser considerades com a veritats perquè efectivament, li pagarà les despeses mèdiques i donarà impuls al coneixement més extens de la seva obra. Són, indiscutiblement, bestieses perquè dos genis mai no s'ajunten per liquidar factures i fer-se publicitat. S'ajunten per clavar-se, per sempre, cadascun, la imatge de l'altre, al mig de la front i al centre del pit: allà on, segons tota la iconografia disponible, es troba el cor que s'enamora. S'ajuden perquè els esperen els fills que potser –vegem el nostre cas– no podran ni néixer, una unió més forta que la vida, una felicitat més enllà de la feblesa.

Encara que pugui haver-hi entusiastes de l'art per als quals la part política i aventurera de la vida de Diego Rivera és més important que la seva imatge com a amant imaginari, real i etern de Frida Kahlo, segurament estaran d'acord que existeixen múltiples, i bones, raons per visitar l'exposició de Diego Rivera, un home enamorat del món i de les dones, de gira-sols i de les pedres. Aprofitem l'avinentesa per recordar-vos que aquesta nit, a partir de les 21 hores i en el marc de les Nits d'Estiu als Museus, el Museu de Tabac ofereix una visita gratuïta a l'exposició temporal Diego Rivera. Passió mexicana i concert de música mexicana a càrrec de l'Ensemble Ad Libitum.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra l'11 d'agost del 2011)