dimecres, 17 d’agost de 2011

Endimoniats

Sense raó aparent, sense cap necessitat imperiosa que m’hi hagi portat, he passat gran part dels últims dies llegint Dostoievski. Podria motivar el meu sobtat interès per la seva obra el fet que aquest any es compleixen 190 anys del seu naixement, i també els 130 anys de la seva mort: dates relativament rodones que alguns deuen celebrar. Des de fa anys m’he fet una idea dels seus llibres com a llibres poblats d’éssers fantàstics, impossibles, pràcticament models teòrics d’éssers humans. Són éssers humans obsessionats amb una sola idea, una idea qualsevol: l’excitació amorosa, la salvació de la humanitat, la sed de poder, la desesperada cerca de la divinitat. A més de ser models teòrics, tenen una propensió gens envejable a ser profundament infeliços.

En aquest sentit (i en molts altres), Dostoievski és shakespearià: el rei Lear, o Hamlet, o l’ambiciosa senyora Macbeth no són, stricto sensu, persones. Són idees que han aconseguit apoderar-se d’uns cossos humans més o menys receptius fins a tal punt que ja no queda gairebé res de l’anterior ànima humana: només queda la idea que la mou. Tant a les tragèdies de Shakespeare com a les novel·les de Dostoievski, tots els personatges més o menys rellevants són posseïts per uns éssers espirituals més poderosos que ells mateixos, una mena de daimons (com el daimon de Sòcrates, que mai hem sabut amb claredat què era). Ens queda el dubte si, de fet, està en el nostre poder escollir el daimon que s’apodera de les nostres ànimes, barrar-li el pas, lluitar-hi, o si, senzillament, estem condemnats a acceptar-lo. Queda poc clar si les nostres ànimes, ja de per si, estan fabricades com a còmodes cases de daimons, que tan sols esperen el moment per rebre i acomodar la Gelosia o la Inspiració, el Sacrifici o l’Avarícia, la Fe o la Venjança, o si ens és donada una mena de llibertat. Moltes vegades les Passions o daimons ocupen la mateixa ànima, i lluiten al seu interior per posseir-la enterament –a les novel·les de Dostoievski l’ànima interessada, la persona llar de passions contradictòries, sol suïcidar-se.

Les ànimes dels personatges de Dostoievski estan seduïdes pel seu destí. La passió que se n’apodera arriba com un atac epilèptic (i em pregunto si hi ha hagut, a la història de la humanitat, un altre autor que hagi pogut poetitzar tan clarament la seva pròpia malaltia, totes les malalties del sistema nerviós, en realitat tan prosaiques com un mal de queixals; em pregunto si hi hagut algú que hagi pogut poetitzar el dolor fins a un punt semblant). A l’univers de Dostoievski, pots simular una passió (això, com a qualsevol altre univers); ara bé, si s’ha apoderat de tu de veritat, no hi pots fer res. Els éssers humans són esclaus de les passions, dels seus atacs desprevinguts, i s’arrosseguen a través del seu començament, apogeu i desenllaç amb una excitació semblant, o equivalent, a l’eròtica. Si hem de donar una descripció genèrica dels personatges de Dostoievski, sense precisar la passió que els omple i els buida, hauríem de dir que solen ser uns éssers irresponsables i susceptibles. Irresponsables perquè ignoren pràcticament tot el que hi ha al seu voltant a part de la gran o ridícula idea que els mou (tot i que, naturalment, poden morir per la humanitat o per algú en particular si això, d’entrada, coincideix amb la seva passió). Susceptibles perquè qualsevol cosa, gran o petita, que fereixi el seu orgull és capaç de portar-los a les altures insospitades de la histèria.

Dostoievski sap explicar els detalls més irrellevants a la seva pròpia història amb tanta emoció que el lector el creu i llegeix pàgines de meres opinions filosòfiques, en certs casos qüestionables, amb una ferma convicció que seran molt rellevants. Segur que ho són, des d’algun punt de vista, però de vegades tenen molt poc a veure amb el contingut fàctic de la novel·la. La falta de lògica, d’ordre, del més elemental i bàsic sentit comú al cap i a la vida d’alguns dels personatges és desesperant –però potser precisament per aquesta falta de lògica, perquè els trobem indefensos davant de si mateixos, els arribem a estimar, endimoniats, irresponsables, susceptibles, més que a les persones igual d’inventades però amb un caràcter menys contradictori–. La passió-simplement la passió, tant de l’autor com dels seus personatges, de vegades esquemàtics–, la passió que es respira a les pàgines de l’accident feliç de la vida de Nietzsche i predecessor de l’existencialisme i l’expressionisme, contagia el lector...

(Publicat al BONDIA el 17 d'agost del 2011)

2 comentaris:

Boladevidre ha dit...

Quines ganes de capbussar-me de nou en Dostoievski m'has fet venir. T'he llegit amb atenció, doncs, provenint del món del teatre, sento que de fet parles del motor dramàtic que fa avançar el personatge cap el seu objectiu.
Molt interessant aquest article, i molt agradable de llegir.
Gràcies!

Alexandra Grebennikova ha dit...

Gràcies, Quico!!! Intentaré esbrinar més sobre el concepte de motor dramàtic... Aplicat als personatges de Dostoievski, sembla que sigui una mena de virus per a marionetes, per a ninots de fusta immòbils que potser seguirien immòbils tota la vida, però se'n contagien i els dóna ale, malsons i immens patiment...