dimecres, 3 d’agost de 2011

La teoria d'un mar invisible

Fa mesos que no veig a la Mercè. Des que s’ha mudat a La Seu, ho fa tot a La Seu, i gairebé no queda amb la gent d’Andorra. Ens truquem, però no és fàcil arribar a quedar. Els de La Seu fan vida a La Seu, i els d’Andorra, fan vida a Andorra. No tenim cap inconvenient per baixar a Sant Julià, però un dissabte a l’estranger – no hi poso ni cometes, perquè és el que és, l’estranger, - ens costa d’organitzar.

No es tracta tan sols de les relacions personals. Tinc la sensació que al nivell de societat civil, ens passa el mateix. Fins i tot a les agendes dedicades a la vida cultural dels Pirineus, la presència d’Andorra és mínima. Des d’aquí, tampoc no informem gaire sobre l’oferta cultural i lúdica de l’Alt Urgell. La SAC ha fet molt per augmentar la participació d’Andorra a les trobades pirinenques, per augmentar la interacció entre Andorra i Catalunya, sobretot la part de Catalunya que tenim molt a prop, però tot i així, semblem tenir més punts de diferència que punts comuns. Hi ha una certa rivalitat, una certa reticència per compartir les coses. ¿Per què no som presents, en absolut, a la revista “Cadí - Pedraforca”, si les formes de vida aquí i allà, de fet, sempre s’han assemblat molt? ¿Per què no desenvolupem – o així em sembla – programes conjunts, visites culturals conjuntes o barrejades? Compartim l’idioma, compartim tradicions, un passat de lligams forts, les mateixes muntanyes (la vista del Cadí des de La Rabassa és preciosa), sovint els mateixos – o gairebé els mateixos – problemes, però sembla com si no volguéssim formar part de la mateixa cultura. Com si hi hagués una enorme i radical divisió entre la cultura andorrana i la cultura de l’Alt Urgell.

Potser en realitat sí que hi és, aquesta gran diferència, i té una possible explicació. És una explicació surrealista, però és l’única que tinc. L’explicació és que allà on passa la frontera, just al costat del riu Runer, hi ha un mar invisible. Algun Govern – o Consell General – anterior se les va enginyar per esborrar la memòria del viatge dels caps de tots aquells qui el creuen, per la comoditat dels senyors turistes. Per això pensem que estem just al costat, però ens divideixen quilòmetres i quilòmetres d’aigua salada. Andorra és una illa, i no és una metàfora, és un fet. És com si fos una mena de Còrsega independent, i els illencs no barrejaran la seva cultura ni la seva identitat amb els de la terra ferma, per molts factors de coincidència que hi puguin haver. Estem molt lluny, per molt que Catalunya llunyana, quan la mirem, ens pugui semblar més propera del que veritablement ho pugui estar. Andorra és una illa.

(Publicat al BONDIA el 3 d'agost del 2011)