dimecres, 10 d’agost de 2011

Ballet

No recordo haver vist mai, en viu i en directe, una persona que es mogués de la manera més semblant a un cigne que Ekaterina Bortiakova, sobretot quan feia d’Odetta, és a dir, del Cigne Blanc. Des de petita, tot sabent que el Cigne Blanc i el Cigne Negre són la mateixa ballarina, he odiat el Cigne Negre i he adorat el Cigne Blanc. La coreografi a de Marius Petipa i Lev Ivanov (la versió clàssica) està pensada expressament per fer aquesta impressió. Una tècnica impecable, una representació lluminosa que eclipsava totalment la d’Akjol Mussahanov (príncep Sígfrid). Una senyora castellana del públic, durant la segona part, va exclamar en veu alta: “Olé si baila bien, la chica! Hay que ver las vueltas que da!”

El Ballet de Moscou és una de les múltiples companyies de ballet rus que teòricament són moscovites però gairebé mai actuen a Moscou, havent-se format expressament per fer les seves representacions a l’estranger. Tots els articles recents en rus sobre ells que he trobat es refereixen a les seves actuacions a Tenerife i les Illes Balears. Això és significatiu, perquè les seves representacions estan especialment adaptades a les sales més petites que les d’un teatre d’òpera i ballet tradicional, i la seva versió d’El llac dels cignes probablement no s’ha hagut de canviar d’una forma considerable per poder-la presentar a l’escenari del Centre de Congressos d’Andorra la Vella, un escenari molt petit per fer-hi ballet i amb un terra que no hi sembla especialment adaptat.

Els moviments dels ballarins estaven perfectament calculats; ara bé, durant la primera part semblava que s’havien de concentrar més en l’execució tècnica que en l’emoció de la dansa. Després d’una pirueta especialment arriscada, als ulls del primer dels bufons es llegia un alleujament definitiu: "L’he fet. L’he fet bé. No m’he matat" –i estic parlant d’un dels solistes més tècnicament brillants, que ha provocat la recepció del públic més entusiasta, igual que A. Shalin (el malvat Rothvart)–. Des del punt de vista dels coneixedors –no en cito els noms, obligada a guardar discreció, però vaig poder parlar amb alguns–, no totes les parts de l’espectacle eren de la perfecció absoluta que els iniciats demanen a la dansa clàssica. Els quatre cignes del famós Ball de cignes petits no eren exactament de la mateixa alçada, el príncep Sígfrid no mostrava prou emoció, la qualitat de so de vegades no era l’òptima i, naturalment, hi faltava l’orquestra; per postres, el final de l’espectacle va coincidir amb el soroll dels focs d’artifici. Dit tot això, mai no he vist el públic andorrà tan entusiasmat com aquesta vegada. El públic d’Andorra –corregiu-me si m’equivoco, però crec que tothom hi està d’acord– sol ser fred i apàtic, molt poc receptiu. Aquesta vegada aplaudien, aplaudien de veritat, aplaudien sense parar i cridaven “Bravo!”. Probablement, els promotors tenen raó i el que necessita ara mateix el públic andorrà és veure ballet.

El llac dels cignes es coneix com a ballet més típicament rus, per la seva idea d’amor fidel i els motius folklòrics russos que apareixen en la història (tot i que als contes tradicionals l’estimada de l’heroi es converteix en ànec gris, i no en cigne blanc). Com totes les coses que coneixem com a típicament russes, està basat en fonts diverses, entre les quals una novel·la d’origen alemany. El ballet existeix en múltiples versions, i diuen que és difícil trobar-ne dues que siguin idèntiques.

La companyia Ballet de Moscou tornarà al Centre de Congressos d’Andorra la Vella al mes de desembre amb El Trencanous, també de Txaikovski.

(Publicat al BONDIA el 10 d'agost del 2011)