dijous, 22 d’abril de 2010

Si us plau busqui ajuda

La meva relació amb els aparells mecànics i electrònics, amb tot el que es podria descriure amb la paraula "tecnologia", implica un respecte molt distant. No és pas perquè cregui que a les màquines les caracteritza una fredor especial que mai no substituirà la calor humana. De fet, trobo que les màquines són unes entitats molt intuïtives. Posseeixen una intel•ligència aguda, si bé potser un xic artificial. Senten la por i la inseguretat de la mateixa manera que ho fan els animals, i ho utilitzen contra l’ésser humà indefens. Potser pensen que si no et sents còmode amb elles, les faràs patir, intencionadament o no.

La seva anàlisi no és del tot desencertada. Els quatre últims telèfons mòbils que he tingut han trobat tots una mort violenta, i han estat ofegats, esclafats o greument ferits. Jo juraria que els quatre casos es van produir per quatre diferents capritxos del destí, però com ho expliqueu a un telèfon mòbil? Aquests mòbils intel•ligents tenen una intel•ligència diabòlica. El penúltim que vaig tenir era especialment irritant. El vaig heretar del meu home, qui l’havia canviat per un de nou, encara més intel•ligent: tan llest que el va haver de domar durant uns dies, i sort que és enginyer informàtic i pot amenaçar qualsevol màquina rebel amb desmuntarla. Bé, doncs, durant gairebé dues setmanes el seu nou mòbil, “de nova generació”, li penjava la meitat de les trucades. No sé com se les van arreglar, però ara ja fa temps que funciona i es comporta amb prudència i bones maneres, tret que de vegades, en el transcurs d’una conversa telefònica, decideix trucar a algun altre contacte i organitzar una multiconferència. Jo, mentrestant, vaig començar a utilitzar el mòbil intel•ligent de la generació anterior, i em va fer la punyeta durant tota la seva no gaire llarga vida al meu costat. Tenia la mania d’encendre el GPS en moments inadequats, com per exemple quan algú estava trucant, o quan jo estava trucant a algú, o simplement quan se li acudia fer-ho. També em recordava cada dos per tres que era impossible que em connectés a Internet –com si algú l’hi hagués demanat. Jo, de jove, havia tingut algun amic d’aquests que cada tres mesos mencionava que una relació més íntima entre nosaltres resultaria impossible, tot i que jo no recordava haver-li fet mai cap proposició suficientment indecent. El mòbil feia el mateix, però amb Internet. Un dia va caure i va morir. Un accident desafortunat. Ara torno a tenir un mòbil, un Nokia barat, petit i sense pretensions d’intel•ligència. De moment sobreviu.

Els ordinadors, amb mi, es comporten. Recorden la professió del meu home i m’obeeixen. El primer portàtil que vaig tenir es penjava regularment fins que no vaig començar a sortir amb en Jordi. Després se li va passar com per un toc de màgia. La meva mare, enginyera tècnica, solia arreglar la vella televisió de l’àvia amb una sola mirada. Quan sortia de l’habitació, però, es tornava a espatllar. Les màquines saben qui parla amb elles, i el fet de tenir un diploma en enginyeria ajuda a fer-los saber qui mana. I en el cas de ser de lletres, si no és que disposeu de poders addicionals, us recomano fer cas de les màquines i complir el que us demanen, no sigui el cas que s’enfadin. I quan alguna cosa no surt tal com era prevista, feu cas del savi controlador de la barrera de sortida de l’aparcament del Fener, que té l’habitud de transmetre’ns un consell de summa utilitat: “Si us plau busqui ajuda.”

(Publicat al BonDia el 14 d'abril del 2010)