dijous, 22 d’abril de 2010

Concentració de ferro

Cristina Orduña ha comentat recentment, a les pàgines del Facebook, l’existència d’un punt de vista, defensat per un metge conegut, que la concentració de ferro en aquestes muntanyes modifica la nostra estructura molecular, fent-nos propensos a les depressions. Qüestió de malalties a part, m’ha agradat la teoria; donaria la resposta a algunes de les preguntes que sempre m’he fet sobre la nostra realitat estranya i misteriosa, amb un toc de bruixeria. Les quantitats de ferro que hi ha a les muntanyes activen algun pol del imant interior que tenim; per això, ens atreuen o ens repelen. L’atracció sol ser més discreta. La repulsió aporta resultats que esgarrifen.

Tant per raons de treball com per la meva condició d’estrangera, durant els meus tretze anys de residència a Andorra vàries vegades he tingut contacte amb les persones provinents dels altres llocs del món que venien a passar una temporada en aquest entranyable país dels Pirineus o bé per quedar-s’hi. Solien arribar plens d’esperances i il•lusions, optimistes, enamorats dels paisatges que acabaven de conèixer. Alguns s’adaptaven més o menys de seguida i encara hi són: suposo que jo represento un d’aquests casos, i la història no va d’ells. Però n’hi havia d’altres.

Al cap de dos o tres mesos es posaven pàl•lids i tristos, s’irritaven amb summa facilitat, es queixaven de les mirades de la gent, de les hores de llum, d’un malestar indefinit i es pronunciaven “ofegats per les muntanyes”. En sortir de les Valls, els caps de setmana, els canviava la cara, els ulls adquirien un to més sà, d’un blau cel, d’un marró del bosc, d’un verd d’aiguamarines. Tornaven a desgana, amb el cap acotxat, aixafats, com si es posessin de cop i volta anèmics, com si els faltés aquell ferro que sobra a les muntanyes. Un dia menys pensat s’enfadaven amb els patrons sense que hi hagués hagut una clara raó, s’acomiadaven sense avis previ i desapareixien. Després, els excompanys rebíem correus electrònics de València o del País Basc, correus plens de felicitat extàtica de veure el mar i dormir a la platja, alguna vegada sense feina, alguna vegada havent deixat la sorpresa i desesperada parella al mig de les Valls.

Jo, en aquell moment, vaig dir que les muntanyes feien la selecció de personal. Aquells qui les queien bé, els acceptaven a poc a poc, aquells qui no les convenien, els rebutjaven violentament. Muntanyes arbitràries, majestuoses, capritxoses. Potser l’explicació científica és la concentració de ferro. No en va, diem que quan aconseguim convertir un assumpte en més mundà, més normal, menys tràgic o menys difícil, li hem tret ferro. Potser la tradició de les fargues, a part de la seva vessant del negoci, tenia aquest objectiu ocult: treure ferro a les muntanyes, canviar-les de caràcter, fer-les un lloc més amè, més hospitalari. No en va, l’arribada de les ones d’immigració és posterior a l’època de les fargues. Per això no ens hem de sorprendre de les obres interminables a les nostres carreteres, de la impetuosa necessitat de cavar que semblen tenir tant les companyies privades com les administracions públiques. Ho fan per una raó existencial: inconscientment, el que volen és treure ferro a les muntanyes, fer que siguin un lloc més “mediterrani”, més planer i tranquil, més amè.

(Publicat al BonDia el 21 d'abril del 2010)

2 comentaris:

Salvador ha dit...

Jo penso que més que de ferro és qüestió de claustrofòbia, això de què miris on miris sempre et trobes amb parets minerals o vegetals, aquesta sensació de presó.

Alexandra Grebennikova ha dit...

Però ningú (o gairebé ningú) viu al mig d'un camp obert; els humans tendim a rodejar-nos amb parets, minerals, vegetals... Totes les cases tenen parets. A les ciutats grans l'ull troba obstacles a cada pas. Jo apostaria per la concentració de ferro ;-)