diumenge, 25 d’abril de 2010

Cassigalls


Tant si arriba Sant Jordi com a qualsevol altra època de l'any, sempre es pot trobar una excusa per regalar llibres als nostres éssers estimats –i per suposat, a nosaltres mateixos. La nova edició dels Cassigalls de Sergi Mas és una bona tria, tant per la seva exquisida qualitat literària com per les seves pròpies il·lustracions en tinta negra.

El primer llibre de Sergi Mas que vaig llegir, atreta per l’inusual títol "Les valls desitjades", em va provocar una sèrie d’interrogants ridículs. Jo no coneixia l’Andorra descrita en aquell llibre intoxicant, i anhelava conèixer-la. Quasi delirava amb les paraules d’aquell pobre nen andorrà convertit en un metge francès: “No puc, no duc, no porto cap capsa de pell de bedoll!” Gairebé cantava en veu d’òpera l’ària de “Mare, la roba es crema!...”. No em podia oblidar de la família a la qual li sortí viu del forn el gall nadalenc.

“És veritat, tot això, o s’ho ha inventat?”, preguntava jo al senyor Jaume, l’única persona andorrana i inequívocament gran que coneixia en aquells moments. El meu interlocutor em mirava de reüll i em deia: “Doncs jo diria que s’ho ha inventat…”, i jo no gosava decidir-me si havia d’interpretar aquesta contestació com a desig de guardar el secret ancestral o com una apreciació seriosa sense segones. “Jo el conec, el Sergi, vols que el truqui? No et dirà que no, el podràs entrevistar…” “Sí, si us plau!!!”. “El truco ara mateix. Si vols, queda’t això, està caducat, jo no en faré res” –i em va donar una capseta de paper que duia la inscripció “Pets de Menairó”. Crec que era de la pastisseria Vives. Vaig guardar els “Pets de Menairó” de xocolata caducada com una relíquia summament estranya. Em van fer gràcia; encara els tinc guardats al fons d’algun armari. Gràcies a l’amabilitat del senyor Jaume, dos dies més tard vaig anar a parlar amb el Sergi Mas.

D’entrada, la seva conversa em va sobtar. En Sergi era –i és– la persona més rocambolesca que jo havia conegut a Andorra fins a aquell dia. Recordo que després de la primera mitja hora de la conversa m’explicà la història del lloro del seu pare que anava a veure una amiga de la mateixa espècie per un cordó d’estendre la roba a la casa del costat, i el pare li deia al lloro alguna cosa respecte a això, i el lloro li contestava amb un sentit d’humor, que jo recordi, força negre… Sempre en companyia de gats de tots els colors, dels quals em va quedar a la memòria, des d’un bon principi, la gata Coco, que ell assegurava que era la reencarnació de la seva sogra Quimeta, en Sergi em va fer l’efecte d’un ésser totalment fantasmagòric, d’un menairó o un llimoi, d’un esperit del bosc com a mínim. Recordo com un amic em va explicar que un dels seus alumnes, de cinc anys, un dia es va quedar mirant un arbre del qual queien les fulles. “Què penses?” –li preguntà el mestre, per la qual cosa el nen formulà la pregunta: “Les fulles, com tornen a pujar a l’arbre?” En tot el temps –no gaire llarg ni gaire curt– que fa que conec Sergi Mas, crec que no he deixat de mirar-lo amb l’expressió semblant a la que devia tenir el nen que intentava assabentar-se de com les fulles pujaven a l’arbre. Encara no sé com es fan les històries que acaben sent dibuixos i contes de Sergi Mas. Deu haver-hi una explicació científica, semblant a la del creixement de fulles, però encara no l’he esbrinada.

La crònica d’Andrés Luengo d’El Periòdic d’Andorra, que parlava dels Cassigalls, oportunament anomenada "Les històries de l’últim menairó", començava amb les paraules següents: “Com que és un pou d’històries i, a més, té l’esperit entremaliat d’un dels seus llimois, Sergi Mas (Barcelona, 1930) sempre es treu de la màniga un as.” És cert.

Les històries que explica en Sergi –tant per escrit com dibuixant com parlant com esculpint– tenen un doble fons. Ingènues i fosques, semblantment banals o minuciosament adornades, són unes històries que han de ser llegides –com els seus gravats i dibuixos han de ser mirats– amb tota la seriositat i sentit d’ironia dels quals som capaços. “Què és la veritat, i què és mentida?,” ens preguntava l’autor a la presentació del llibre al Centre Cultural La Llacuna. Quan li van demanar si la seva intenció, en escriure els Cassigalls, era representar Andorra d’una manera particular, contestà que abans d’arribar a les Valls, ja les tenia representades per un andorrà, el seu company d’estudi a Barcelona: “Parlava d'un país verd amb un riu net, i és el que vam anar a buscar”. Ja en fa més de mig segle que viu a Andorra: li ho ha dedicat tot.

(Publicat al Fòrum.ad el 24 d'abril del 2010)