dimecres, 7 d’abril de 2010

Cap de Govern

La realitat supera la ficció. Molts autors ho diuen, i les mares – i els pares – dels nens de quatre - cinc anys ho saben.

La Laura fa els anys al mes d’abril. Sap que el seu aniversari és a la primavera, quan comencen a florir els ametllers. Sap que a la primavera no sol nevar, però fa cinc anys, el dia vuit, just quan va néixer ella, va nevar i molt. Té interessos variats. Alguna vegada pregunta coses que no sé relacionar amb les converses dels pares i padrins. Agafem, per exemple, el tema del cap de Govern. Va començar fa mesos, un bon matí, anant en cotxe cap a l’escola.

“Mama, qui és, el cap de Govern?” “Què dius, carinyo?” “Qui és el cap de Govern ? » « Jaume Bartumeu ». « I després ? » « No sé qui ho serà després. Voldràs dir qui ho era abans?” “Val, qui ho era, abans?” “Albert Pintat, Marc Forné, Òscar Ribas...” “I després?” “Ja veurem”. A la tarda, vaig preguntar a una amiga que té la filla a la mateixa classe si la seva nena li demanava coses semblants. “No, la meva només vol saber com es fan els nens.” “La meva crec que no en parla...”. “Ui! La meva sí, tot el dia. I què feia a la panxa de la mama, i per on va sortir, i per on havia entrat”.

Un parell de setmanes més tard, sant tornem-hi. “Mama, qui és el cap de Govern?” “Però per què m’ho preguntes?” “Perquè volia saber qui és.” “Ja t’ho he dit, filleta. Jaume Bartumeu”. “I quan en farem un altre?” “No sé. Quan hi hagi eleccions, pot tornar a ser el mateix o pot ser l’altre”. “I qui ha de ser?” “No t’ho sabria dir. La Constitució no diu explícitament que hagi de ser el primer de la llista del partit guanyador. El Consell General pot decidir que ho sigui una altra persona”. “Ah sí?” En Jordi, al volant, es fa un fart de riure. Definitivament no serveixo per explicar el món als nens petits.

Passa un mes sense mencionar afers polítics. Ara em pregunta si sóc del Barça o del Madrid. Li dic que sóc del Barça. “Jo també. I qui és el teu jugador preferit?” “I qui és el teu jugador preferit?” “El Messi. És el millor. Saps quin número té?” “No. I tu, saps quin número té?” “Sí. El 10. I marca molts gols”.

Amb el seu pare, té altres temes de conversa. “Papa, demà treballes?” “És clar que treballo”. “I quan acabaràs tota la feina?” “Suposo que mai...” “Papa, quan acabis tota la feina, te’n donaran més”. En Jordi riu. Suposo que és veritat. “Jo, a l’escola, quan acabo tota la feina, me’n donen més”. Juguen al domino, a les nines, al “un, dos, tres, pica paret”.

Amb mi, sol parlar rus; em diu que som unes fades, unes sirenes o unes papallones, segons el dia. L’altre dia, va enviar uns “records gelats” a la seva àvia russa. “Han de ser gelats, perquè som unes fades de neu.” S’interessa per la lluna i pel motiu per què no s’hi veuen els forats. Jo, d’entrada, no l’entenia. “Els forats de la lluna, com és que no s’hi veuen?” Després vaig entendre que parlava dels cràters. “Si la mires al telescopi, veuràs els forats. Si no, no es veuen, perquè és molt lluny.” Em dóna ben poca conversa en llengua catalana, però l’altre dia, berenant, asseguda al sofà, hi torna: “Mama, com es fa un cap de Govern?” “Votant”. “I tu, vols ser cap de Govern?” “Jo tinc una altra feina. Potser tu seràs cap de Govern?” “No. Jo vull ser nedadora. Mira com nedo.” I ens fa una demostració de natació en sec, entre el sofà i la tele, contenta com un gínjol: és feliç.

(Publicat al BonDia el 7 d'abril del 2010)