La sauna al mig d'un bosc

L’altre dia parlava amb un senyor rus que es va construir una sauna al mig d’un bosc. Les saunes al mig d’un bosc són una cosa força típica de Rússia. La majoria de la gent que té una mica de terreny hi té un tros de bosc. S’hi construeix una sèrie de petites casetes: una cuina separada de la casa principal (amb una llar de foc i una taula gran, on es fan els dinars quan el temps ho permet), petites glorietes o quioscos de jardí per prendre-hi el te i, per descomptat, la sauna. És gairebé impensable el repòs al camp rus sense la sauna. Pot ser més o menys luxosa. Normalment té una sala de vapor humit –una mena de hammam turc on la gent es pega amb un estri especial de branques de bedoll (per millorar la circulació)–, una sala de vapor sec, un lloc de repòs i una dutxa. Quan surts de qualsevol dels espais de vapor calent, t’has de dutxar amb aigua freda o tirar-te al mig d’un munt de neu que sol haver-hi a l’exterior durant vuit o nou mesos de l’any. A l’estiu, et pots banyar al llac.

L’anècdota del senyor rus, però, no es referia a les tradicions del poble. Em va explicar com, un cop construïda la seva sauna perfecta, després de la primera sessió de hammam, s’hi va posar a descansar amb una tassa de te. Va observar el paisatge preciós, i va pensar: “Això és vida.” Només pensar-ho, va sentir com el picava a la cama un borinot enorme. És cert que de borinots, de mosques i de mosquits, aquelles contrades idíl·liques n’estan farcides. “I vaig pensar –continuava en un to didàctic– que mai no pots abaixar la guàrdia, perquè un cop ho fas arriben mosques gegants per empaitar-te.” 

“Els andorrans –deia– els veig molt relaxats, com si acabessin de sortir d’un hammam. Els russos no som així: tota l’estona pensem com es pot millorar el que tenim.” I, veient la cara d’escèptica que tenia jo, continuava. “¿Vols dir que no ho fem?” Perquè un no es pot relaxar mai. Tots els d’aquí esperen que vingui algú i els rescati. Mentrestant, no hi ha neu, el temps no acompanya, el deute creix, no hi ha noves fonts d’ingrés. La legislació sobre patents i marques s’hauria de canviar; avui en dia, és més barat patentar una cosa a Suïssa que a Andorra; hi hauria d’haver més incentius a la indústria, al comerç, més tractats de col·laboració amb la Unió  Europea... i “¿per què no hi fan un casino?...” “Un casino no, que el bisbe no ho permetria...”  “Con la Iglesia hemos topado, Sancho...” “La relació d’Andorra amb l’Església forma part de la seva identitat...” “Sí, sí, con la Iglesia hemos topado...” 

Que consti que no crec que estiguem a la sauna al mig d’un bosc, a l’espera de picades de mosques gegants. Tampoc sóc partidària de la creació urgent de casinos, ni em sembla que les persones de procedència russa en tinguin més, d’iniciativa emprenedora –que ja ve “de sèrie”–  que els andorrans. Això no obstant, és alarmant que des de fora no se’ns vegi gaire dinàmics. 

Els últims dies, l’oposició ha estat comentant que el fet que un sol partit hagi arribat a tenir un poder absolut, executiu, judicial i legislatiu, tant al Govern com als comuns, no necessàriament és positiu. Per a algunes coses pot resultar cert, però la situació sí que té un megapunt a favor: avui, no tenim cap excusa per no treballar tots junts, per no fer front comú. Felicitats a tots els guanyadors de les eleccions: la gent us ha fet gran confiança. Teniu –tenim– una enorme responsabilitat per no defraudar-la en un moment tan delicat. Tots desitgem que la unió faci la força. Tots desitgem que es pugui treballar.

(Publicat al BONDIA el 7 de desembre del 2011)