Museu de l'Escalfor

Dissabte passat, la meva filla, de 6 anys, inspirada i més impressionada per la visita al Museu de l’Aigua del que jo veia possible, es va dedicar a muntar museus a casa. Al costat dret del llit dels pares, el Museu del Tacte. Als respatllers de dues cadires, va col·locar els fulls explicatius amb inscripcions: “suau”, “dur”, “rugós” i “llis”. Als seus seients, sota les mantes, hi havia objectes de cada tipus que el visitant del museu havia de tocar i havia d’endevinar, pel seu tacte, de què es tractava exactament. Al costat esquerre del mateix llit dels pares, el Museu de la Plastilina: unes palletes amb flors de plastilina, fruites de plastilina i objectes de cuina de plastilina. Al mig (dins del mateix llit) es trobava el Museu de l’Escalfor, la gràcia principal del qual era ficar-se sota l’edredó i escalfar-se a gust, preferentment abraçada pels altres membres de la família. “La nostra filla”, va dir el pare constatant l’obvi, amb aire festiu, “és andorrana; en quatre metres munta tres museus”.

Tal com us he dit, la inclinació museística ha sortit de la visita al Museu de l’Aigua de la setmana passada. És un museu fet a la seva mida, com ho és també el Museu de l’Electricitat, el Museu Postal o, el meu preferit, el Museu del Perfum, o el munt de jardinets botànics que es poden trobar, per exemple, a Sorteny i a les Pardines d’Encamp. Quan visitem els nostres petits museus, poblats de pantalles amb molta informació i moviment, poc ens adonem de l’efecte beneficiós que poden tenir en els nens. Sovint no en som conscients, però vénen d’un lloc tan minúscul, que ha canviat tant en els últims cent anys –ho vaig tornar a recordar ahir, a la planta -3 del nou edifici del Consell General, mirant els retrats de quatre consellers de l’any 1915, que vaig poder veure gràcies a la cortesia del Senyor Síndic–: no ens oblidem que les persones més importants del nostre poble, fa tot just cent anys, duien una vida de penúries i patiment. Ho podem veure a les seves cares. Podem pensar que eren millors que nosaltres –potser necessitem pensar que eren millors–. Podem pensar –si més no per portar la contrària als desitjos més profunds del nostre ésser col·lectiu– que vivien en un entorn de la més dura desconfiança dels uns envers els altres, el monument més significatiu de la qual seria el cèlebre armari de les sis –ara set– claus. És possible que no hagin sigut ni millors, ni pitjors. Igual que ells, vivim en un lloc on tot es veu, on tot se sap, i on tots depenem els uns dels altres, aprenem els uns dels altres, patim qualsevol desviació de la norma en la nostra interacció molt més que els habitants dels llocs més grans. A més a més, els nostres fills, en la gran part dels casos, vénen d’una impressionant barreja d’antecedents familiars. L’escola i el país han de donar-los la possibilitat, i totes les facilitats, per sentir-se totalment andorrans, per molt que resultin, en les seves arrels, parcialment russos, totalment portuguesos, fidelment catalans o francesos de tota la vida: si no és així, no sabran mai qui són. Això no significa que no vulguin, després, tornar a les arrels, o a la meitat d’elles, tornar als pobles dels seus pares i padrins llunyans, per passejar pels seus ponts, mirar les cases a la vegada desconegudes i properes. Això significa que els hem d’ajudar a estimar el lloc on van néixer o créixer, perquè vénen d’aquí, i els museus –encara que no donin beneficis, encara que a alguns els semblen innecessaris– hi contribueixen fins a un punt important.

Mentre ho estic escrivint, la meva filla munta, just al meu costat, un Museu de l’Aire. També hem portat, entre tots tres, una serp molt llarga de diversos colors al Museu de la Plastilina. És una nena andorrana, i també, segons ella mateixa, “una mica russa, tot i que no m’agrada el te”. A Rússia, fins i tot els nens petits beuen te negre amb molt de sucre. És difícil dir d’on voldríem ésser. Sortosament, no se’ns dóna l’opció d'escollir.

(Publicat al BONDIA el 2 de novembre del 2011)