dimecres, 9 de novembre de 2011

Mitja llimona

Arran del tema de pomes i pomeres sorgit diumenge passat a la contraportada d' El Periòdic d’Andorra, vam començar a parlar de la necessitat de tenir, a la vida, una mitja taronja i no una ceba ni una llimona d’aquelles ben àcides que es troben de vegades. La cosa anava de l’amor: però no s’hi limitava. En tot, en l’amistat, a la feina, al lloc on vivim, a les activitats que practiquem en el nostre temps lliure, voldríem una completesa perfecta, voldríem trobar la segona meitat de la pura llum interior que trobem en nosaltres mateixos.

Hi ha una opinió, relativament popular, que tot depèn de la seriositat dels nostres objectius. Explicat gràficament, significa que si se’ns veiés amb ganes de convertir-nos en fruites dolces i completes no ens perseguirien mitges cebes en totes les cantonades. Si s’hi presenten amb ànims d’amargar-nos, és hora de desconfiar de la nostra orientació emocional. Segons aquesta teoria, el nostre amor perfecte, el nostre amic perfecte, el nostre treball ideal i, per postres, la casa dels nostres somnis ens estan buscant desesperadament al laberint d’universos paral·lels, incapaços d’arribar a realitzar-se.

Vivim permanentment rodejats de multitud de mitges taronges en potència. És habitual que les condemnem a l’oblit i ens dediquem, en cos i ànima, a la recerca de l’impossible. Les rebutgem perquè allò que desitgem en realitat és una mitja llimona. Volem una vida amb un gust inoblidable, que ens talli la respiració. Volem convertir llimones en menjars exquisits, en llimonades, en melmelades amb un punt d’aspresa. Si això no ens resulta possible, les convertim en notes de violoncel, en quadres amb una superfície rugosa, en càntirs de fang, en històries per no dormir. Volem la unió de les polaritats, del riure amb el plor, de la serenitat amb la tempesta, i de les fosques més profundes amb un migdia de l’estiu.

I vet aquí aquell qui passa el dia sense sentit. Demana pa a les roques. Dóna almoina als rics. Intenta enfilar l’agulla amb un raig de sol de la matinada en lloc de fer-ho amb el fil d’un propòsit que no dic. Maquilla la pal·lidesa de color blanc. I així, al final del camí, troba la mitja llimona, o mitja ceba, o mitja vida.

(Publicat al BONDIA el 9 de novembre del 2011)

2 comentaris:

cantireta ha dit...

Esplèndid! M'has posat llàgrimes als ulls, quanta sensiblitat i sensatesa en belles paraules. Deliciós, com sempre.

Alexandra Grebennikova ha dit...

Gràcies, guapíssima!!! Una abraçada molt forta...