La cigonya i el petit elefant

Mama, ¿ets pobre, de diners?”, pregunta la Laura. M’ho rumio seriosament i decideixo que: a)la resposta correcta hauria de ser un sí, i b) no m’agradaria dir-ho, i opto per ser cautelosa: “Sóc... normaleta. En aquest sentit, res d’extraordinari.” “Jo sí que sóc rica.” “¿Tinc una filla rica?” “Sóc rica, perquè estalvio.” “No té res a veure. Estalviant, un no es fa ric.” Realment, no hauria de dir aquestes coses. D’on ho he tret, ¿això? Però a la nena, no la impressiono: “Jo sí que estalvio, perquè quan sigui gran em compraré una casa.” “Tu sí que arribaràs lluny si estalvies des que tens sis anys,” remarca el seu pare. “Papa, t’equivoques. Jo estalvio des que en tenia tres.”

El vell problema de la distribució de les riqueses em preocupa des de fa aproximadament vint anys. Com qualsevol persona que viu en una realitat mínimament allunyada d’un conte de fades, entenc el valor que tenen els diners per satisfer les necessitats bàsiques. Sé que el concepte de necessitats bàsiques varia d’un moment a l’altre, però ara no hi entrarem. Les necessitats bàsiques són les necessitats que nosaltres mateixos considerem bàsiques, per molt que siguin distintes per a gent diferent. Conec un home molt ric, molt ric (rus) que diu: “No t’imagines com en sóc, de pobre. Sóc pobre com una rata.” Humor rus a part, pots ser a la vegada molt ric i molt pobre en comparació d’allò que t’atreu.

Mai he entès el valor dels diners, un cop les necessitats bàsiques –o les que ens semblin bàsiques– estan cobertes. Un cop tenim una feina que ens aporta diners per menjar, per vestir-nos, per pagar l’electricitat i el lloguer o la hipoteca, el transport, els estudis i fins i tot les vacances, arriba un moment que no saben en què consistiria, per a nosaltres, un benestar perfecte. De la triada clàssica de salut, diners i amor, només la salut i l’amor no em posen cap dubte. ¿Quines són, les coses materials que vull tenir? Un lloc de viure, sí. Un espai per estar-hi tranquils, tots junts. Però, ¿com de gran? ¿Per què voldria una casa gran per a tres persones que som a la família? ¿I on s’hauria de situar la hipotètica casa gran dels meus somnis? Un cotxe, d’acord. Però, més enllà de la idea d’un cotxe segur i modern, ¿quin cotxe necessitaria? Sóc pobre de diners, com diria la meva filla, però si tingués tots els diners del món, si em donessin el poder per canviar-lo, ¿em dedicaria a comprar cases enormes, cotxes de carrera, fàbriques que no sabria administrar, iots que no navego? ¿I no és trist? Suposo que en proporció a les meves possibilitats, seria aproximadament igual de solidària del que sóc ara. A part d’això, no tinc gens clar què faria amb el munt de diners que no tinc.

Mentrestant, l’atenció de la filla es desvia per un ocell que vola per sobre de la muntanya: “Mama, mira, una cigonya! I porta una cosa que sembla un mocador. Potser sí que és veritat allò que expliquen de les cigonyes!” “A tu, no t’ha portat cap cigonya”, contesto en un to rondinaire: “Tu has nascutde la meva panxa.” “Sí, però el que porten les cigonyes són els animals. Potser aquesta porta una vaqueta.” “O una ovelleta. O un petit hàmster.” “Sí, i les cigonyes també porten ous de cocodril. I els petits elefantets. Pesen molt.” “Potser els porten tres o quatre cigonyes juntes.” “Potser.” Fa un dia perfecte, i si mai aprenem a destriar el possible de l’impossible, el cert és que sabem adaptar el possible i l’impossible a les necessitats del moment.

(Publicat al BONDIA el 16 de novembre del 2011)