divendres, 22 d’octubre de 2010

La Gavina

Vam decidir rellegir “La Gavina”, de Txèkhov, amb l’Elena, una tarda de diumenge, mentre les nenes jugaven a les nines. Som russes, i per això la gent ens considera expertes en la literatura russa. No sé si hi ha una colla de catalans fent d’experts en literatura catalana al mig de Moscou: però aquí, com a russes, no en tenim escapatòria. De la mateixa manera que l’efecte secundari d’haver-se adaptat a Andorra és que la gran part dels meus amics no poden imaginar que no hagi vist la última sessió del Consell General – no importa si tinc feina, si tinc vida, si en tinc ganes, se suposa que és la meva obligació mirar-les totes, – ningú s’imagina que puc haver-me saltat algun capítol de “Germans Karamazov”, quedar-me indiferent davant dels patiments d’Anna Karenina o no recordar el contingut del “Oncle Vània”. És un dels efectes secundaris de ser rus, un fet científic i provat. Per això, després d’haver tingut una conversa que ens portà a entendre que l’únic que recordàvem de “La Gavina” era que ens treia de polleguera quan érem adolescents, vam decidir que teníem el deure sagrat de familiaritzar-nos amb aquesta obra de teatre. Ergo, vam dedicar una hora a la lectura d’una obra mestra de llenguatge bonic, descripcions precises i contingut depriment.

“La Gavina” no té cap personatge atractiu. Tothom hi és mediocre, cruel, dèspota, exagerat, cornut o tocat dels nervis. N’hi ha qui pateix la seva pobresa i és odiat per la dona que estima, n’hi ha qui no suporta l’ambient de poble i està condemnat a passar-hi els últims anys de la seva vida, n’hi ha qui s’avorreix i fa mal als altres per avorriment... la llista és interminable. Per adobar-ho, un dels protagonistes se suïcida, sense raó, inesperadament, i en aquest moment entens que tot el que havia passat a l’obra des del seu principi fins al final era, de fet, la història de la seva mort. El perquè del suïcidi d’un jove escriptor prometedor. De passada, és la història del seu amor ridiculitzat i menyspreat, de la seva vida i obra que potser no tenien sentit ni valor i en tot cas, no importaven a ningú. Una de les coses que n’aprenem inequívocament és que la vida és lletja, un afer estúpid i buit. La metàfora central de l’obra és una gavina morta que serveix de tema d’un petit conte per al rival d’aquell qui se suïcida, un escriptor famós que surt amb la seva mare: una actriu deu anys més gran que ell. Diu el conte que en un petit poble, al costat d’un llac, hi vivia una noia bonica i jove. Un dia va arribar-hi un home i la va portar a la perdició perquè estava avorrit i no tenia res a fer.

El director de teatre David Selvas que va adaptar “La Gavina” al segle XXI i als ulls dels espectadors catalans, comenta que tota aquesta obra de teatre representa una metàfora de la maldat gratuïta. Recordo que a l’escola ens explicaven que Txèkhov era una bellíssima persona, un home generós, estimat universalment. No ho dubto ni un sol moment, però els seus personatges – o si més no, els personatges de “La Gavina” – no s’assemblen absolutament en res a la imatge del seu creador. Són homes i dones que s’odien a si mateixos i menyspreen als seus pròxims, en veu baixa, sense grans gestos i tranquil•lament. El seu món és un món amb alguna idea del seu passat, però pràcticament sense cap noció del seu present i futur, és un limbe on pateixen les ànimes de tots aquells que creuen haver volgut ser més, fa un temps indefinit, en un “ahir” idealitzat”. Són personatges que no poden ni tan sols anomenar-se malvats, no són gent dolenta, simplement són gent que sap que ha malgastat les seves forces, els seus talents, les esperances del seu cor, inútilment.

“Vostè està ben alimentat i indiferent, i per aquesta raó està predisposat a filosofar; jo tinc ganes de viure i per això bec xerès a l’hora de dinar i fumo puros, això és tot. És tot,” diu un personatge secundari, Sorin, vell i malalt, a l’altre personatge secundari, el metge que està embolicat amb una dona casada i prescriu un tranquil•litzant a tothom i en qualsevol ocasió. En un món que ha perdut la noció del temps, l’esperança, l’amor, la fe, les coses només poden anar a pitjor. Txèkhov retrata un món desagradable, poblat de dones possessives i homes incapaços de prendre una decisió.

De fet, tothom és dèbil en aquest món que es deu assemblar al món de moltes persones encara al segle XXI. Les dones són dèbils perquè no tenen força espiritual que compensi la seva força emocional: són dones amb molta passió que les domina i les subjuga. Els homes de Txèkhov semblen tenir una mica de por a les dones. Són la joguina de les seves passions, i no les saben resistir, no saben dir que no, i després pateixen. Les dones a les obres de Txèkhov sempre semblen ser les responsables per destrossar la vida d’un home, i no perquè el matin o el maltractin, sinó perquè resulten indignes del seu amor, i els homes – per alguna raó que no m’acaba de resultar clara – no ho poden suportar. Qualsevol diria que la vida de l’ésser humà no deuria estar condicionada per la vàlua de les altres persones que el rodegen, però la vida d’un personatge de Txèkhov depèn absolutament dels altres personatges. És un món on les persones es fereixen mútuament, però són incapaces d’existir les unes sense les altres. Normalment la seva dependència no és estrictament i solament emocional, és una dependència financera, filial o eròtica, agreujada pels deures familiars i socials.

“La gavina” de Txèkhov encara no ha perdut la seva força magnètica i és una de les obres que el converteixen en un dels autors més escenificats del món avui en dia.

(Publicat al Butlletí de la Universitatd'Andorra del mes d'octubre 2010)