dissabte, 9 d’octubre de 2010

Atena


(Foto: Reinaldo Márquez)

Aquest mussol d’ulls grocs, estrictes, amb una expressió obsessionada amb un sol pensament (possiblement, menjar) o, a voltes, desenfocada, ha arribat a ser, per a nosaltres, el símbol de la saviesa. Sembla que això ho devem a Hegel, que, al final del prefaci de la seva Filosofia del Dret, recuperà de l’oblit l’òliba de la deessa Atena, posant-li el nom genèric poc precís que s’aplica, en alemany, a totes les aus rapaces nocturnes: Eule der Minerva. Alguns dels seus traductors van traduir la paraula “Eule” com a mussol. Des d’aquell moment començàrem a associar a mussols, i en general, a totes les aus rapaces nocturnes, amb la intel·ligència i el coneixement. Conjuntament amb l’altre símbol de la saviesa –la serp– els considerem uns animals misteriosos, perillosos, cauts.

Recordo que jo, de nena, volia assemblar-me a la deessa Atena, nascuda del cap del deu suprem adulta i armada. Tenia un llibre –“Llegendes i mites de Grècia antiga”,– i coneixia tots els seus protagonistes; de fet, hi creia, com si fossin una mena d’àngels o sants. Atena era el meu personatge preferit. De les tres pretendents a la poma de la discòrdia, jo, si hagués pres el lloc de París –aquell pastor poc assenyat que amb les seves decisions descabellades va provocar la guerra de Troia i la destrucció total del seu poble–, sens dubte l’hauria escollit a ella.

Afrodita no s’hi podia comparar: m’agradava estèticament, però ja era conscient que la bellesa no es podia limitar a l’harmonia de les faccions, a l’harmonia del cos. A més a més, ella estava aparellada amb Ares, i jo, propensa al pacifisme, sempre la veia a l’origen de les guerres. El seu naixement de l’escuma sortida del membre immortal del deu Urà tallat pel seu fill, el Temps, amb una falç adamantina, tampoc no m’acabava de convèncer. És clar que tots naixem a la nostra manera, però em semblava més apropiat d’una deessa el fet de procedir d’un cervell en plenes facultats que no pas de l’últim esforç dels genitals divins.

El naixement del cap tallat per la meitat no és pas més net que l’altre, probablement és menys poètic, però jo el trobava més idoni. Quant a Hera, la seva gelosia inútil, simbolitzada pels cent ulls d’Argos, sembrats a les plomes de paó (l’au consagrat a ella) per evitar les eternes infidelitats del seu marit Zeus, m’incomodava. Encara m’incomoda la inutilitat de la gelosia, tot i que no en sóc exempta. Amb el pas dels anys, m’he tornat més conformista i he ampliat el meu panteó particular per poder servir les tres deesses. El temps m’ha convertit en una dona casada i possessiva, tan, o potser encara més, fascinada per l’amor i el poder com per la integritat i la mirada freda d’una estratega hàbil, capaç de vèncer sense necessitat de vessar sang.

Em faig gran i insensata, i més oberta als compromisos. Però quan era petita, entenia la necessitat d’escollir per a no arriscar-te a fer enrabiar totes tres deesses que et subornen. Sabia que no era possible repartir la poma de la discòrdia en tres parts iguals i obtenir l’autoritat, l’amor i la glòria combinats en justa mesura.

S’havia de ser fidel a una de les tres deesses i perseguida per les altres dues, i jo escollia la saviesa. Vaig escollir Atena, amiga d’Hèracles, Aquil·les i Odisseu, la deessa dels vencedors. M’agradava que anés armada. M’estava bé que ella no hagués tingut infància –perquè jo havia passat els primers cinc anys de la meva vida enmig d’adults, sense anar a l’escola i en aquell moment, sense germans o germanes, i tenia l’absurda sensació d’haver nascut adulta i armada, també. I no descartava la probabilitat d’haver aparegut d’un cap d’algú (el del meu pare hauria servit perfectament, però posats a imaginar, pensava que s’havia de tractar d’un ésser més sobrenatural que un metge anestesista). Les àvies m’havien ensenyat a fer mitja i fins i tot teixir una mica, i m’entusiasmava que la meva protectora fos la deessa dels teixits, de la ceràmica i dels filòsofs.

El pas del temps s’emporta els dons que puc haver tingut, o aspirava a tenir, d’infant. Amic lector, la idea que això es pot deure a la meva eterna necessitat de parlar-te i d’explicar-te històries em deixa glaçada. Diuen que Atena, un dia, va decidir apartar la cornella parladora del seu costat, per a que els homes no confonguessin la capacitat de l’oratòria amb la saviesa, i la substituí amb una òliba silent.

(Publicat al Fòrum.ad el 9 d'octubre del 2010)

2 comentaris:

iago ha dit...

A mi també em cau bé Atenea. Recordo un joc d'ordinador que tenia fa anys, un, d'aquells jocs d'estratègia, en què apareixia una Atenea / Minerva armada i una inscripció: "In omnia paratus". Seria un bon lema per a la vida.

Però jo comprenc a Paris, jo també hauria escollit Afrodita. Paris escull la vida: la bellesa és generadora de vida, i la saviesa (Atenea) i el poder (Hera) no ho són. Les coses belles inciten a crear més coses belles, la bellesa és sempre un instint creador.

¿I quina va ser la resposta del poder i la saviesa quan un mortal va escollir la bellesa? La guerra.

Hi ha una de les fomres d'Afrodita, Afrodita Urania, que representa la bellesa creadora: Crec que és Hölderlin qui ho recull en un poema on explica com la Terra era una massa informe i sense vida i que, tot de sobte, Afrodita des del Cel s'hi emmiralla i la terra, la matèria, veient la bellesa del rostre d'Afrodita vol imitar-lo i es comença a moure, es torna viva i l'impuls que la mou és poder reflectir la bellesa d'Afrodita Urània.

No em diguis que no és maco això. Paris era un bon jutge.

Alexandra Grebennikova ha dit...

"In omnia paratus". Sí senyor. És cert, m'agradaria ser així. Suposo que a un cert nivell, sempre he tingut por de la bellesa, perquè no ens explica res, no prepara a res, perquè és una força aterradora.