dimecres, 27 d’octubre de 2010

Bon camí

Diuen que el camí segur cap a l’èxit encara no s’ha descobert, però el que sí que es coneix són els camins segurs cap al fracàs. Són tan segurs, que la gent aficionada a la seguretat i planificació previsible, com una servidora, els sol agafar per costum i per norma, si més no, perquè ens dóna una certa tranquil•litat el fet de saber exactament el que hi ha al seu final.

N’hi ha uns quants, alguns d’ells ben senyalitzats, amb un rètol “Fracàs” gran, intel•ligible i d'acord amb les normes de la Unió Europea. Un d’ells passa per voler agradar a tothom: l’he agafat tantes vegades, que al final d’aquesta carretera, a la ciutat del Fracàs ja em fan descompte en gasolina, de tanta que n’he arribat a comprar per poder tornar cap a casa. Em poso malalta quan m’assabento de que a algú no li agrada el que faig. Si em voleu burxar, ja em podeu dir que no sé escriure. Això em deprimeix immediatament, està comprovat, és matemàtic.

L’altra és l’ambició desmesurada, l’avarícia que trenca el proverbial i fràgil sac. Agafes més feina de la que pots fer, més responsabilitats de les que humanament podries assumir. Per tot el seu perímetre, com si estiguessis jugant a un dels jocs d’ordinador antics, reculls els petits èxits, que cap al final fan una bola, com si fossin una colla de goblins, i aleshores t’ofeguen i, ja inconscient, et condueixen al llarg de l’últim tros del camí de la perdició. D’això se’n diu morir-se de l’èxit, i no te’n mors, no pas definitivament, però passes una bona estona en un estat aproximat al del coma etílic.

El tercer camí que m’agrada especialment és el de voler tenir sempre la raó, sempre guanyar, no voler reconèixer que t’has equivocat. La ridiculesa d’una persona competitiva per definició no té límits, i com totes les altres coses que us explico, ho conec en la meva pròpia pell. És ben sabut que una persona guanyadora no es mesura en funció dels seus rivals: apunta cap a l’infinit, i no té més rival que ella mateixa. En canvi, els perdedors professionals, com jo i probablement – només probablement – alguns dels amables lectors, no volem ser bons, simplement bons: volem ser “millors” que els altres, en tot el que hi ha o en tot el que ens sembla que ens importa. Podríem estar en primer lloc durant vint anys, torturant-nos amb la idea que un dia vindrà algú per emportar-se’l.

Hi ha tants camins al fracàs i m’ho passo tan bé descrivint-los que quasi m’oblido del fet obvi que no importen a ningú. Quasi se’m oblida que el fracàs i l’èxit no existeixen, només són etapes, etapes de la vida. Que el sol il•lumini els vostres camins, i allà on sigui que us portin, que siguin honests i nobles, que siguin pintorescs i divertits. Bona setmana, i bon camí.

(Publicat al BONDIA el 27 d'octubre del 2010)

2 comentaris:

MANEL ha dit...

Alexandra, m'ha impresionat el teu comentari, "Morir d'exit" es mol profunt i et fa reflexionar. Sobre tot als que tenen tanta gana de destacar. Si son del bons, ni ho pensen. La meva opinió es que aquets que vusquen la vanagloria i no la troben,moltes vegades sense tenir cap valor positiu, no més faxada son el fracasats. Els de bona fé que fan les coses be i no arriba el seu reconeixemet,no fracasen, el que fracasa es el contorn. Pot se vaigi equivocat, Es la meve opinió. Manel

Alexandra Grebennikova ha dit...

Sí, potser és veritat... Moltes gràcies.