divendres, 1 d’octubre de 2010

Falcons, formatges i faquirs


(Foto: Reinaldo Márquez)

Fiodor Dostoievski va remarcar que les ruïnes de la vella Europa diuen més al cor d’un rus que als cors dels mateixos europeus. Vaig créixer amb la idea que el passat medieval dels pobles d’Europa era infinitament més important que el passat llunyà del meu propi poble. I no em servia per a res la reflexió que els russos, a l’edat mitjana, també havien actuat com els corresponia a l’època. Els meus avantpassats, habitants de petits comtats en disputa constant entre si, ja eren susceptibles a la idea d’assimilar conceptes prestats de les altres cultures, sobretot si es tractava de cultures llunyanes, de cultures més riques i de cultures que es defensaven millor.

Un dels treballs historiogràfics més famosos escrits sobre Rússia comença per la decisió d’unes tribus, explicada a les cròniques antigues, d’agafar un governador estranger perquè posés ordre a les seves terres. Les terres, segons els cronistes, eren riques. L’únic que hi faltava era l’ordre. Els suecs (o noruecs? la llegenda no ho té gaire clar) van venir de seguida, i van fundar la primera dinastia reial. La terra, però, els va conferir les qualitats característiques del poble nadiu, i l’ordre llegendari, ferventment desitjat, no sembla haver arribat fins avui. Ja veieu que els russos (potser no tots els russos, però almenys aquells que poden presumir d’una sòlida formació en humanitats) sempre hem idealitzat els europeus i tot allò que és europeu. I si és europeu antic, millor.

Recordo com fa uns mesos, en una conversa pausada, un senyor summament agradable es referia a la seva parròquia natal de Sant Julià de Lòria com a “la Nice des Vallées”. Davant de l’escèptica mirada d’una servidora, argumentava que la diferència de les temperatures entre Sant Julià i les parròquies altes era significativa. “La meva mare, al mes de maig, té uns enciams així.” I feia, amb les mans, la forma d’un enciam molt gran, rodó, com tots els bons enciams. El coneixement que tinc d’Andorra dels enciams és limitat: els veig per la finestra al jardí dels veïns, però no hi tinc un contacte directe. Tot i així, no obstant la meva ignorància quant a les particularitats del món de la verdura, ja veia que l’absència de vistes al Mediterrani, del Passeig dels Anglesos, de lligams amb Itàlia i d’un port que no sigui un port de muntanya, no impedia que el meu interlocutor veiés Laurèdia com un poble feliç, elegant i càlid, per molt que hagi pogut canviar durant els darrers quaranta anys. L’encís de les seves velles cases, per l’esforç de la seva memòria i descripció, es percebia com a distint, enorme, especial.

Sí, com la gran majoria dels llocs del món, Sant Julià de Lòria, vist amb els ulls de benvolença, es diferencia de si mateix descrit per un passant apàtic. Un cop has vist, o bé imaginat, un poble a través de les descripcions d’algú que el té en estima, és difícil, si no és impossible, desfer-te de la sensació que és bonic. Potser és per això, o també per la inconscient admiració dels russos per a tota mena de coses suposadament medievals que s’organitzen en un entorn que guarda una gran part de la memòria d’aquella època llunyana, vaig anar a la Fira Medieval de Sant Julià de Lòria, i tot m’hi va agradar. No m’importava pas que els cartells de les parades del mercat fossin quasi tots en castellà (tot i que espero que de cara a les futures edicions això canviï), que no hi hagin pres part gaires comerciants del país, que no es tractés d’una antiga tradició que compta amb la participació de tot el poble.

L’edat mitjana no es preocupava tant de pobles i identitats com ho semblem fer nosaltres, i les identitats es construïen d’una manera provisional, situacional. Els senyors demanaven la fidelitat dels seus vassalls basant-se en el seu jurament relativament recent i no pas en el seu lloc de procedència. Tot el carrer ple de banderes i instruments de tortura em semblava perfecte per esdevenir medieval. L’exposició de les aus –voltors, mussols, àligues– hi afegia un toc genuí i fantasmagòric. Vaig comprar un fulard enorme –de pura seda– per un bon preu, i estava tota cofoia d’haver-me firat. La Fira Medieval de Sant Julià de Lòria és considera una de les fires medievals més interessants i per a mi, com per a molts visitants locals i estrangers, és un plaer presenciar la seva exòtica barreja de falcons, formatges i faquirs, de danses i cultures.

(Publicat al Fòrum.ad l'1 d'octubre del 2010)